Terminologia Catalana

Capbreu:

Document o manual on hom anotava, en forma abreujada i en períodes cronològics espaiats, les confessions o reconeixements fets pels emfiteutes als senyors directes, per tal de conservar memòria o prova de la subsistència dels drets dominicals.

Cens:

Prestació de caràcter perpetu a la qual intrínsecament es trobava lligat un immoble establert en emfiteusi. (Diccionari d'Història de Catalunya)

Condomina:

Terra que, durant l'època medieval, es reservava un senyor en els béns que donava en feu per la seva explotació directa i que en conseqüència, no era gravada per cap cens. Aquest terme ha donat origen a topònims tant freqüents en la geografia catalana com "coromina" o "colomina". (Diccionari d'Història de Catalunya)

Donzell:

És una categoria de la petita noblesa. Els Donzells eren els fills del Cavallers, i s'els titulava Donzells fins el moment en que eren armats, que en alguns casos podria no ser mai, i per tant tota la vida eren Donzells

Emfiteusi:

Contracte pel qual un senyor cedeix a una altra persona (emfiteuta) el domini útil d’una cosa immoble, perpetualment o a llarg termini, per tal que sigui millorada, tot retenint-ne el domini directe. A canvi de rebre un cànon, pensió o cens o altres prestacions del senyor útil, l’emfiteuta paga una quantitat d’entrada.

A Catalunya, des del començament de la conquesta cristiana hom utilitzà els establiments emfitèutics atorgats en les escriptures dites "cartae precariae"; els senyors de la terra, ho fossin originàriament o per raó de benefici o d'aprisió, cedien el domini útil als conreadors tot reservant-se el domini directe, sovint amb l'objectiu d'assegurar la permanència o establiment dels menadors. El costum era en un principi, de concedir terres incultes o ermes i fins i tot casalots o masos en ruïna, segons escau a la natura de millorament, pròpia d'aquesta institució. Posteriorment hom l'establí en terrenys de bon conreu, edificis i terrenys per a construir, casos en què l'entrada era relativament alta.

En la "carta precaria" hom fixava les "terrae meritae" (terres cedides) i les prestacions (cinquè, sisè, delmes, redelmes, tasca, braçatge, lliuraments en numerari, etc.); l'obligació de l'emfiteuta de mantenir-se en el conreu restava assegurada amb la mansio o l'adscripció a la terra. La institució, pel que fa als terrenys rústics, participà gairebé sempre dels lligams feudals, amb la remença. Els revessejats, modalitat de la emfiteusi catalana encara en vigor, no és altre cosa que una perduració de l'encomanament feudal aplicat a l'àmbit del dret civil.

L'emfiteusi, malgrat els abusos dimanants de la interferència de normes feudals, produí un gran benestar econòmic en el món rural, tant per raó del millorament que significava per a les finques com per la seguretat de permanència dels conreadors i la facilitat d'aquests de convertir-se en senyors útils.

Emfiteuta:

Persona que té el domini útil sobre un bé immoble i està obligada al pagament del cànon de l'enfiteusi.

Fogatge:

Dels segles XIV al XVII, imposició que les corts generals establien per convinença amb el rei dels estats de la corona catalano-aragonesa a raó d'una quantitat per "foc" o casa habitada, per tal de subvenir a necessitats de la corona o de la terra. Era una exacció eventual i per cadascun calia l'acord de la cort general, on s'acostumava a determinar els criteris d'inclusió o exclusió dels focs i les persones que hi restaven sotmeses. Unes vegades aquesta exacció es feia a tant per foc, i unes altres vegades a base d'una quantitat fixada per endavant, que calia que fos repartida entre els focs i les localitats.

Foriscapi:

Dret que rebia el senyor territorial de l'emfiteuta pel seu consentiment perquè la finca passés del domini del censatari a un tercer, amb les mateixes característiques que el lluïsme. En general acostumava a ésser la tercera part del valor de l'immoble. Si el senyor feia ús del dret de fadiga, no tenia el foriscapi.

Lluïsme:

Dret del senyor directe, anomenat també foriscapi, a rebre una part del valor de la cosa enfitèutica o feudal que es transmet a tercera persona, quan el senyor no fa ús del dret de fadiga i així lloa i aprova la transmissió.

Marmessor:

Persona amb càrrec fiduciari nomenada pel causant per a després de la seva mort. És l'encarregat d'efectuar i vigilar l'execució del testament, en nom propi i en interès aliè. El marmessor sol ser una persona de confiança del testador i, a més, pel fet de ser imparcial, pot vetllar adequadament pel compliment del que es disposa en el testament. El nomenament de marmessor només el fa el testador en el propi testament, en codicil i en heretament. Podran ser marmessors l'hereu, el legatari, les persones afavorides per la successió i els qui exerceixin un determinat càrrec en el moment de 1'obertura de la successió, com ara el degà d'un col·legi professional, el president del patronat d'una fundació, etc. El càrrec de marmessor s'ha d'exercir durant el període que fixi el mateix testador en el seu testament i, en defecte d'això, serà d'un any des de la mort d'aquell, que pot ser prorrogat pel mateix testador en el testament o pel jutge.

Masoveria:

A l'època medieval, masoveria podia ser sinònim de borda. A l'època moderna, és el nom que adopta a la Catalunya Vella el contracte d'arrendament d'un mas a parts de fruits. El contracte d'arrendament se signava entre el propietari útil i el masover, el qual es comprometia a treballar la terra "a us i costum de bon pagès" amb la seva família i el bestiar necessari. A l'àrea de Girona, les clàusules bàsiques d'aquest tipus de contracte semblen fixar-se a finals del segle XVII.

Venda a carta de gràcia:

Es tractava d'un tipus d'escriptura de compravenda molt estès que implicava una operació de crèdit, perquè el venedor es reservava el dret de recuperar la cosa venuda. Aquesta recuperació es feia mitjançant l'escriptura de revenda. Si posteriorment el venedor venia el dret de lluir la cosa venuda al comprador la compravenda esdevenia perpètua.