Salt |
||||
|
||||
 |
Webs relacionades: |
|||
| Situació El municipi de Salt s'estén per la plana de la riba dreta del Ter, en un espai de terrenys fèrtils per al conreu. Comprèn dos nuclis de població: El poble de Salt i el Veïnat de Salt (antigament Veïnat de Sant Antoni), i que avui són una simple continuació urbana. Limita pel nord amb el terme de Sant Gregori, que queda separat de forma natural pel riu Ter, a l'oest limita amb Bescanó, a l'est amb Girona a través dels antics municipis de Santa Eugènia i Palau, i al Sud amb Vilablareix.. |
||||
| Comunicacions Està situat a peu de la carretera N- 141 , de Girona a Manresa, que travessa el municipi de est a oest, si be aquesta via de comunicació, de fet no s'utilitza per comunicar aquestes dues ciutats, sinó que és la via natural d'accés a les poblacions de la conca del Ter al seu pas per les Guillaries (Anglès, La Cellera, Amer) i és la connexió alternativa a la Garrotxa pel costat de la vall d'Hostoles. Amb el temps, el creixement urbanístic ha anat desplaçant aquesta via cap al sud de la població, que ha deixat de ser "la carretera" per convertir-se en una important avinguda. A la banda Sud hi ha la connexió Girona-sud de l'autopista que comunica Barcelona amb la Jonquera (A-7), que passa per la banda de ponent del municipi, travessant-lo de Nord a Sud. Fins a l'any 1.969 el ferrocarril d'Olot a Girona passava pel terme, on actualment hi ha el passeig del Països Catalans. Tenia una estació al Veïnat i un baixador al final de Salt (al costat del Grup de cases de "Verge Maria"). El ferrocarril tornarà aviat de nou al municipi, no per unir-lo amb altres localitats, sinó per separar encara més el terme. El nou TGV travessarà el poble de nord a sud, paral·lel a l'autopista, i el més segur és que no tingui cap baixador. |
||||
| Estructura
Urbana Fins al segle XIX, el nucli de població principal es concentrava al voltant de l'església de Sant Cugat, però a partir de la segona meitat del mateix segle XIX i com a conseqüència del procés d'industrialització, concretament en implantar-se la indústria tèxtil, va començar a créixer un altre nucli de població més a prop de Santa Eugènia, anomenat "El Veïnat", que inicialment estaven separats però que amb el temps han quedat integrats en un sol nucli urbà. D'entre els edificis més remarcables, cal esmentar la Farga o torre de Sant Dionís, amb elements gòtico-renaixentistes del segle XV, la masia del Sitjar, la de la Torre Mirona, ambdues amb una torre de defensa que al mateix temps servia de colomar, el mas Llorenç, al costat de l'església, cal Mut i el mas Ribot, conegut també com per cal Marquès, propietat del marquès de Camps, un dels homes de la Lliga que va ser el primer contribuent del poble. Totes aquestes cases, algunes senyorials i d'altres més modestes, són dels segles XV al XVIII i formen un conjunt d'antigues cases pairals, típiques del pla de Girona, algunes de les quals han quedat modernament integrades dins del nucli urbà. |
||||
| La sèquia Monar Travessa el poble de Est a Oest la sèquia Mona, que pren les aigües del riu Ter a l'alçada de "La Pilastra" a Bescanó, i continuant paral·lelament al curs del riu, travessa el terme, abocant finalment les seves aigües a l'Onyar ja dintre de Girona , prop del pont de Pedra. El més segur és que aquest rec que ja surt esmentat els segle IX, sigui originari de l'època romana, ja que aquests dominaven perfectament aquesta tècnica hidràulica. |
||||
| Salt antic El conjunt de cases que formen la plaça de la Vila són del segle XVIII i tenen una estructura i formes similars, amb una tipologia exterior que és característica del barri vell de Salt. Un altre grup de cases que té un caràcter urbanístic molt propi, totalment contraposat al mencionat anteriorment, és el del grup Sant Cugat, situat entre el passeig Països Catalans i el carrer Roca Delpech. |
||||
|
||||
 Mas Llorenç El mas Llorenç, situat al costat mateix de l'església, a la banda de ponent, és de propietat municipal i acull les instal·lacions del museu de l'aigua. En destaca la torre de defensa i algunes gàrgoles com a elements ornamentals. |
||||
| Torre Mirona Molt a prop del nucli antic de Salt, tot just després d'haver traspassat el pont de l'autopista, en direcció a Bescanó i a la banda esquerra de l'antiga carretera d'Anglès a Girona, hi ha la masia coneguda amb el nom de Torre Mirona, edifici de defensa que té una important torre de guaita. Després de la construcció de diverses naus industrials al seu entorn i d'estar situada sota el pont de l'autopista, el seu emplaçament ha quedat molt enclotat i gairebé passa desapercebuda. La torre és de planta quadrada i té un teulat de doble vessant. La masia, amb moltes dependències adossades, té alguns dels murs reforçats amb un parament atalussat. |
||||
| Mas Ribot A l'altre costat de carretera, surt un camí particular que porta al mas Ribot, casal propietat del marquès de Camps i conegut també com cal Marquès. Es troba situat al mig d'una àmplia propietat agrícola. Construït el segle XIX, té elements decoratius de tipus neo-renaixentista, formats especialment per torretes amb teulats en forma de con. També té una gran torre de planta quadrada amb una galeria superior i teulat acabat en punxa. |
||||
 La Farga Si tornem de nou a la part antiga de Salt, a la cruïlla dels carrers Processó i Vidal i Barraquer, trobarem una antiga casa pairal que té un interessant i acollidor pati. Seguint pel carrer Llarg i pel carrer Sant Dionís arribarem fins a la torre de la Farga, anomenada també torre de Sant Dionís, al costat d'una antiga foneria o farga d'aram. És un edifici del segle XV, de caire gòtic civil, que ha estat declarat d'interès històric artístic local. Al costat d'aquest edifici, hi ha dues escoles, una de les quals rep el mateix nom de la torre. |
||||
| Les Deveses Prop d'aquí hi ha les deveses, unes plantacions de pollancres i plàtans que ocupen uns terrenys entre el riu Ter i les hortes de Salt, que tenen molta tradició al poble. A la bassa dita dels carros, que s'ha anat cobrint progressivament de terra per destinar-la a zona de cultiu, es podien pescar els peixos anomenats gardís i sols. |
||||
| El Sitjar Un altre mas fortificat, situat també en un punt de confluència de carreteres, al camí del mas Sitjar, convertit ara en carretera d'accés a l'autopista A7, i voltat també de camps de conreu, és el mas Sitjar. Aquest edifici dels segles XII i XVIII compta amb un noble pati interior i amb una torre de planta quadrada. A més d'una gran galeria porticada té alguna dependència annexa. |
||||
 Can Pous
Una de les masies més importants del veïnat de Salt és can Pous, edifici del segle XIX situat a la plaça Catalunya, prop de l'antic convent de monges clarisses, que estava situat al costat de la també antiga presó provincial. |
||||
| L'Església del Veïnat Al veïnat de Salt es va aixecar una nova església sota
l'advocació de Sant Jaume, que va substituir les funcions que realitzava el temple
dedicat a la Immaculada Concepció, dins el convent de les monges clarisses, al carrer
Abat Oliva i ara enderrocat. L'edifici de l'església de Sant Jaume, situat davant la
fàbrica Coma i Cros, a la cantonada que formen el carrer Pau Casals i el carrer Enric
Granados, de línies senzilles i de factura moderna, va ser beneït el 1972. El conjunt
arquitectònic, obra dels arquitectes Masramon-Duixans i Bouvier, s'obre en un ampli atri
que li dóna un aire de masia. |
||||
| Can Mericana Seca Can Mericana Seca, casa que limita amb Santa Eugènia, té un pati interior molt acollidor. |
||||
| Can Tarrés (Les Bernardes) Can Tarrés és una gran casa situada al carrer Major, davant la plaça de la Llibertat, que fins fa poc era el convent de les monges del císter o bernardes. Aquest convent va ser traslladat a Salt el 1944, a l'església de l'Assumpció. Avui, l'edifici fa les funcions de Casa de Cultura i és conegut amb el nom de Les Bernardes. |
||||
| El Mercat Cada divendres es fa un concorregut mercat al poble de Salt, que és emplaçat als carrers Àngel Guimerà i President Francesc Macià. Amb tot, cada dimecres, davant la plaça del Mercat Municipal, a la cruïlla del passeig dels Països Catalans i del passeig Marquès de Camps, es fa un petit mercat on es poden trobar articles de roba, plàstics i ferreteria. |
||||
| Història: La història de Salt va lligada des de sempre a la seva condició de plana fèrtil que l'hi ha donat la proximitat al riu Ter, que amb les seves crescudes i canvis de curs ha anat aportant el nivell de substrat suficient per a crear un lloc idoni pel cultiu, i que per la seva proximitat amb un lloc de pas com és Girona, ha sigut explotat a ben segur des de la prehistòria. La pròpia toponímia de "Salt", ja ens convida a pensar amb una explotació molt antiga com a terres de cultiu, el nom prové del topònim Saltus, que significa gran propietat i, potser, propietat imperial, per tant podria tractar-se d'un fundi, pertanyent a una família itàlica de la època romana, i que molt probablement fos explotat anteriorment pels indigets, ja que aquests en l'època grega i començament de la romana, i donada la convivència pacífica, eren els principals subministradors d'aliment, mercenaris, animals de càrrega, etc. als colonitzadors. El pas a propietat romana, es podria haver produït així: L'endemà de l'expulsió dels púnics d'Hispània, el romans prengueren la decisió de romandre en el territori i organitzar-lo com a província, iniciant el cobrament anual del tribut. Aquest fet, especialment, desfermà la gran revolta del 197 a.C., esclafada el 195 a.C. pel cònsol Marc Porci Cató que actuà amb fermesa i posà les bases per a la futura romanització del territori. Les accions militars del 195 a.C. comportaven un canvi radical de la situació i en aquest moment la terra dels rebels passà a mans de Roma. Aquesta terra conquerida per dret de llança (ager publicus) serà la base de la colonització del territori a les darreries del segle II a.C.. És possible també que la terra romanitzada, de fet seguis essent conreada pels antics propietaris indigetes, pagant un estipendi als nous propietaris romans. En aquell moment la base demogràfica és autòctona, per tant es crea una integració entre la nova classe dirigent i el poble indiget que trobem reflectida en un text de Livi que recorda: Nunc in corpus unum confusi omnes Hispanis prius postremo et Graecis in civitatem Romanam adscitis. "Aquests tres pobles es confonen avui en un de sol. Primer els grecs, i després els hispànics, esdevingueren ciutadans romans" (Ab urbe condita, XXXIV, 9). La vila romana de "Can Pau Birol", al llindar de Salt i pel sud el crematori romà de Vilablareix, ens confirmen aquesta teoria. Si el pla de Salt no hagués sigut una terra conreada ja pels indigetes, no hagués tingut cap interès per convertir-la en un "fundi". Aquesta teoria es veu enfortida per la troballa recent de 27 sitges ibèriques del segle II aC, al costat de la Torre Vedruna, com a conseqüència de les obres d'accés a l'autopista per Girona Sud, el mes d'abril del 2000. (Veure més informació) El lloc de Salt ja existia en l'any 834 i la seva església parroquial dedicada a Sant Cugat és esmentada I'any 882. Durant l'edat mitjana, la població era disseminada en un conjunt de masos (Mut, Llorenç, Ortau, Feixes, Nou, etc) i la gent es dedicava al conreu de la terra i a fer funcionar els molins que existien arran de la riera Monar. La documentació d'aquests molins ja ens indiquen que els usos industrials del rec Monar ja foren aprofitats des de molt antic, car en el segle XI es troba esmentat un molí draper. Malgrat les excel·lències del Pla de Salt per a l'agricultura, la feblesa demogràfica fou la característica del Salt medieval, ja que el nombre de focs durant aquesta etapa girava a l'entorn de 20 (uns 90 habitants). El 13 de juny de 1328, a Girona, davant el
notari Pere Capmany, El vescomte Bernat de Cabrera reconeix tenir pel bisbe 112 cavalleries i delmes diversos a Cassà,
Salt i altres llocs. Carta partida. El 29 de gener de 1328 (1327), a Girona,
davant el notari Pere Capmany, Bernardí de Cabrera, en nom de la seva tia Marquesa, comtessa d’Empúries, i vescomtessa de Cabrera, reconeix tenir pel bisbe 112 cavalleries a la Vall de Bas i delmes i masos a
Salt, Cassà, Serinyà, i altres llocs. Carta partida. Salt ha tingut una gran dependència de la veïna ciutat de Girona. Aquesta relació afavorí moltes vegades la població de Salt, car la forta demanada de la capital de productes agraris propiciaven la sortida dels seus excedents. Però no tot foren relacions favorables, ja que Salt també es convertí en parada dels exèrcits que intentaven l'últim assalt a la ciutat de Girona (durant la guerra dels Segadors els voltants del poble foren escenari de l'encontre dels pagesos revoltats contra els terços de Sant Juan de Arce, i l'any 1809, el general García Conde introduí per la banda de Salt un comboi per ajudar Girona, que aleshores es trobava assetjada pel francès). Una incipient industrialització s'inicià l'any 1781 , quan l'intendent general de Catalunya donà l'autorització per a la construcció d'una farga d'aram. Malgrat aquest fet, el poble encara continuà essent eminentment agrícola fins a mitjans del segle XIX. La fita assenyalada per a la vertadera industrialització de Salt, la podem cercar l'any 1845 (o 1846) quan el banyolí Pere Ramió i Armadàs, aprofitant el salt d'aigua del rec Monar, hi instal·là una fàbrica de filats i teixits de cotó: Ramió i Companyia. A partir d'aquesta primera indústria, se n'anaren creant d'altres, i en el 1863 ja hi havia tres indústries tèxtils d'envergadura (en el 1866 són esmentades l'empresa Coma, Ciuró i Clavell). Els efectes d'aquesta industrialització es reflecteixen a diferents nivells: econòmic, demogràfic, urbanístic, polític i social. A nivell demogràfic, Salt passà d'uns 600 habitants, que hi vivien abans de la industrialització, als 1 .377 habitants del 1860. Aquest desorbitat creixement de la població provocà una primera expansió de la vila creant-se el barri de Sant Antoni o el veïnat a l'entorn de les fàbriques de filats i teixits. A nivell polític i social es produí un important canvi en la mentalitat del poble. El moviment obrer en aquesta època ja era molt important i estava impregnat d'idees noves provinents de l'estranger. Aquest nou ideari també fou abraçat pels nous estrats obrers de Salt sortits de la industrialització; ideari que entrava directament en contradicció amb el tradicionalisme i el conservadorisme dels propietaris rurals. A un d'ells, Pelai de Camps, que era el primer contribuent de la província i el controlador de l'agricultura de Salt en època moderna, se li atorgà el títol de marquès en el 1 878. A principis de segle, el nucli del Veïnat ja assolia els 762 habitants, la meitat dels habitants que residien al nucli antic de Salt. Juntament amb les fàbriques de filats i teixits de cotó, també hi havia empreses d'aiguardents, fundició de ferro i un molí fariner. Paral·lelament, es van creant noves instal·lacions (algunes d'elles no desitjades al terme municipal de Girona, com l'hospital psiquiàtric de la Diputació l'any 1861; nombrosos convents religiosos (clarisses l'any 1882, Dominiques de l'Anunciata el 1.892, Paüles el 1914 i, molt més tard les Cistercenques (Bernardes), procedents de Girona, l'any 1944; centres escolars: les escoles públiques i cinc de privades; germandats (sis); multitud de bars i cafès; nombroses entitats recreatives i culturals: Agrupació Cultural Obrera (1920), el Casal Saltenc ( 1933), el centre obrer de Cultura Floreal (1921 ), el Coro Artstico Fraternidad Saltense (1917), el grup esperantista Regeneració (1921), la penya Nit Alegre (1933); algunes cooperatives de consum; periòdics: «El Despertar» l'anarco-sindicalista), «Libertador» i el «Poble de Salt» (republicans)... Alhora les tensions socials iniciades en el segle XIX augmentaren a partir del 1919, en què fou organitzat el sindicat de la CNT (aquest any Sebastià Clarà organitzà un nucli important d'anarco-sindicalisme amb el seu Floreal, que publicava «Despertar») mentre que el Gremi de Pagesos estigué vinculat a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre i guardà fidelitat al marquès de Camps (un dels homes de la Lliga). L'anarco-sindicalisme s'anà radicalitzant amb els anys i després del 1936 arribà al seu punt àlgid amb el «Comité revolucionario de Salt y sus contornos», conegut pels seus excessos no tan sols a Salt sinó a molts altres pobles de les comarques. En la postguerra, el poble es tornà a expandir d'una manera especial a prop de la via antiga del tren d'Olot degut a la incidència de la ciutat de Girona (en aquest sector, l'any 1 956 va ser inaugurat un grup de cases barates). Amb tot, el gran canvi, l'experimentà a partir dels anys 60 com a conseqüència de la saturació urbanística del terme municipal de Girona i de l'onada immigratòria que abandonà les barraques de Montjuïc i altres indrets de la perifèria gironina. Les xifres revelen clarament aquest fet, i dels 7.077 habitants de l'any 1960 s'arribà als 11.477 de l'any 1970. Degut a això, s'inicia l'especulació del sòl i es creen sectors suburbials tot transformant radicalment el paisatge urbà i agrari (l'espai agrícola passà de les 349 explotacions agrícoles del 1962 a les 63 en I'any 1972). Tot això coincideix amb la idea de la "Gran Girona" i Salt, després d'una forta resistència (s'anà fins al Tribunal Suprem, la sentència del qual resultà negativa per als interessos del poble i, com a protesta, hi hagué una desfilada amb senyals de dol), és annexionat al municipi veí l'any 1974. La resistència, però, continuà al llarg dels anys i, finalment, Salt recobrà la seva independència l'any 1983. La història futura del pobles de Salt, segurament s'escriurà sobre la destrucció del seu passat agrícola mil·lenari, i la seva conversió en nucli cosmopolita d'una gran concentració urbana. La Gent Jo sempre he vist Salt com un poble en que el seu principal valor és la seva humanitat. Si hagués de definir el saltenc característic, aquest seria un home amb barret de palla, camisa desgastada, un jersei per abrigar-se, calces lligades amb un cordill, espardenyes blaves sense mitjons, amb un sac a l'esquena, l'aixada al muscle i a la boca un branquinyol de menta. O sia un hortolà. La situació geogràfica del municipi, situat en un pla voltat de rius, fa que aquest no sigui precisament un lloc indicat per habitar ja que ha sigut sempre un indret d'inundacions, i precisament això l'ha fet un lloc privilegiat per a l'agricultura. Permetent-me una llicència històrica, crec que Salt sempre ha sigut així, un poble de gent treballadora, des dels indigets fins als nostre dies. La classe dominant no ha viscut mai a Salt, per això independentment de qui era el propietari de la terra, la gent que l'ha menada ha estat sempre la mateixa. l'existència de l'aigua i el canal, ha portat al seu voltant activitats industrials, la gent ha anat a treballar a la farga, al molí o a la fàbrica, però sempre ha seguit cultivant l'hort, mantenint viva la seva condició d'hortolà, que tot al contrari dels que molts puguin pensar, continua essent per a molts la seva activitat principal, i el treball a la indústria no és sinó una qüestió secundaria, obligada per les exigències de la societat de consum. Avui dia, la vila s'ha convertit en el dormitori de la gent més desafavorida, i això l'ha fet més ric amb humanitat. Al poble hi conviu gent de moltes procedències: Saltencs de tota la vida, andalusos i d'altres parts d'Espanya, Gitanos, Marroquins, Gambians. Agermanaments Salt està agermanat amb Quilalí (Nicaragua) i Lingen (Alemanya) Bibliografia: "GIRONA PAS A PAS" (6) "EL MÓN RURAL D'ÈPOCA ROMANA A CATALUNYA" ,diversos autors.
|
||||
Esglèsia de Sant Cugat