|
Informació procedent del
llibre "GIRONA PAS A PAS" (6): Hostalric és el terme
municipal més petit de la comarca de la Selva, estès a la vora esquerra del riu Tordera
(que forma el límit S i SE amb Fogars de Tordera), allà on conflueix amb la riera
d'Arbúcies. Aquests rius es troben resseguits per una rica vegetació de plantacions de
ribera i, contrastant amb aquest sector pla i verd, emergeix de la vall una carena
basàltica on s'ha instal.lat el poble. Hostalric limita al nord-est amb Massanes, al sud
amb les terres del Maresme i al nord-oest amb I'extens territori de Sant Feliu de
Buixalleu.
Hostalric té un accés a I'autopista de Girona a Barcelona i, venint d'aquesta,
hom pot gaudir de la silueta característica de l'antiga capital dels Cabrera, amb les
seves cases allargassades a la carena i vigilades per la propera fortalesa situada en un
Iloc prepotent i enlairat. Des de
I'autopista, la fortalesa se'ns presenta com un complex conjunt d'edificacions i
de les tan cèlebres muralles d'Hostalric, des d'aquí només podem observar la torre dels
frares, altíssima i escapçada pel temps i les guerres. Per contemplar en tota la seva
magnitud tant el conjunt fortificat del castell com les muralles de la població ens hem
d'arribar ben bé fins als seus peus. Sortim de l'autopista, travessem la riera de Tordera
amb les ribes plenes de vegetació i enfilem en direcció a Hostalric. De primer veiem els
ravals més nous de la població tant a la dreta com a l'esquerra del camí, però ben
aviat tornarem a trobar la silueta de la torre dels frares endinsada al bell mig de la
vila. Després d'aquesta torre ja se'ns comenca a insinuar la muralla i les torres
d'Hostalric (segles XIII-XIV) cada vegada més ferrenyes i ben conservades: en total
(incloent-hi la torre dels frares) comptem fins el capdamunt de la vila vuit torres
defensives enllaçades pels corresponents panys de muralla. Sortosament la muralla
d'Hostalric, a un dels costats del camí ral de Girona a Barcelona, ha conservat gairebé
inalterable el seu traçat i les cases que s'han construït aprofitant els seus murs han
ajudat a conferir una imatge peculiar d'Hostalric, a partir de solucions populars
tremendament singulars: practicant forats no tan sols en els gruixuts murs de la muralla
sinó també en les mateixes torres per tal d'instal.lar-hi portes i finestres.
Seguint aquest camí amunt, veurem el tram de muraIla més ben conservat que
comenca a la torre de l'Ararà (la més ben conservada de totes, amb 33 m d'altura, 38'68
de circumferència exterior i 12'32 de diàmetre i 18'85 m de circumferència interior per
6'08 de diàmetre, amb un bonic acabament superior i que havia estat aprofitada com a
penal) i s'acaba a la porta d'entrada de la muralla.
Si seguíssim aquesta mateixa carretera que ha anat resseguint les muralles, al
cap de poc uns trencants ens menarien cap a Arbúcies i Breda.
La porta de França:
Per entrar a la població tornarem a tirar enrera per situar-nos a la primera
plaça de la vila, la plaça dels Bous. Aquesta plaça articula la vila d'Hostalric
formada per un llarg carrer (Ravalet, Raval Major) trencat per dues places i per uns pocs
carrerons que surten sobretot del carrer Major. Un cop situats a la plaça dels Bous, la
plaça més gran i més ombrívola d'Hostalric, se'ns obre un magnífic mirador sobre la
vall del Tordera, i si agafem el carrer que descendeix des de la plaça (el carrer Raval)
arribarem, gairebé a l'inici del carrer Ravalet, davant de l'antic convent de Mínims que
funcionà des del segle XVII fins el XIX. El convent, avui recuperat, hostatja entre
d'altres serveis l'Ajuntament: a l'exterior observem les restes d'estucat de la façana
resseguida en la part superior per una galeria porxada amb arcs de rajol i flanquejada a
un costat per un element sobresurtit que ens recorda vagament la figura d'un matacà
mentre que, a l'interior, ens veiem summament gratificats per l'observació d'un ampli
pati porxat de dos pisos, al cos superior del qual s'accedeix per una antiga escala de
pedra. Davant mateix es troba situada la torre dels frares aixecada en part damunt mateix
d'una roca que sobresortia del sòl natural de la vila.
Si en comptes d'agafar el carrer que davalla des de la plaça dels Bous, prenem
la direcció ascendent ens situarem al carrer principal d'Hostalric: el carrer Major, amb
les voreres construïdes amb grans lloses de pedra i flanquejat per construccions de no
pas gaire altura entre les quals podem veure algunes construccions del segle XIX amb els
seus característics estucs i balcons. Per aquest carrer Major passarem més amunt pel
costat de l'antic hospital i escola (antiga propietat dels ducs de Medinacelli i avui
municipal) que resta esperant l'arribada de part de l'arxiu sevillà dels Medinacelli.
Aquesta arribada és realment important no tan sols per a Hostalric sinó en general per a
les comarques gironines, ja que els Cabrera, successors dels vescomtes de Barcelona, varen
instituir Hostalric com a capital administrativa dels seus extensos territoris fins a
l'extinció dels senyorius. Per aliances matrimonials l'arxiu. documental dels Cabrera
(que incloïa també part de l'arxiu del comtat d'Empúries) passà als Medinacelli que
fins ara l'han guardat a Sevilla. La documentació que parla d'Hostaric i dels dominis
dels Cabrera és trememdament extensa i la llunyania geogràfica d'aquesta documentació
ha fet que fos poc estudiada pels historiadors d'aquí malgrat que a Andalusia ha estat
subjecte d'investigacions que han tingut com a objectiu tant Hostalric com els dominis
dels Cabrera.
Proper a aquest antic hospital ens trobem amb una bonica casa que té el ràfec
de la teulada i la part inferior dels balcons decorats amb rajoles bicolors en forma de
triangles. Després d'aquesta casa, trobèm un carrer a l'esquerra que davalla sobtadament
per mitjà d'una escalinata: el carrer del Forn que més avall conserva una antiga porta
d'entrada a la muralla a sobre de l'arc de la qual encara es pot veure el forat allà on
anava incrustat l'enreixat de la porta. Reculem i tornem a agafar el carrer Major,
passarem pel costat d'una casa amb la façana decorada a la manera modernista i amb
balcons sostinguts per mènsules en forma de volutes, i ja arribarem a la petita plaça de
la Vila. Des d'aquí el pendent del carrer cada vegada es va
fent més fort i alhora les cases ens mostren estructures més senzilles i
pobres. Quan arribem al carrer Nou, situat a I'esquerra del carrer Major, aquest ens
portarà directament fins davant per davant de l'església parroquial. El temple de Santa
Maria d'Hostalric, situat en un lloc enlairat i estratègic des d'on es domina la vall de
la Tordera, és un edifici modern reconstruït després d'alguna de les guerres amb les
tropes franceses. Continuem encara pel carrer Major fins arribar al final a on hi ha la
porta d'entrada a la muralla, també anomenada porta de Barcelona a causa de la situació
d'Hostalric al costat del camí ral de Girona a Barcelona.
Abans de sortir per aquesta porta podem pujar per unes escales practicades a la
dreta de la porta que ens menaran a sobre de la muralla; passejant per aquesta part
superior de la fortificació, veient el paisatge selvatà entre els merlets, arribarem
fins a la torre de l'Ararà on encara podem veure la volta amb pedruscall que separava els
pisos d'aquest element fortificat. |
|
El castell: Sortint
de la porta de Barcelona ens trobem amb un passeig arbrat al voltant del qual s'ha
constituït un dels eixamples urbanístics més nous d'Hostalric i aquesta mateixa via
serà la que ens portarà fins a l'antiga fortalesa d'Hostalric. El castell, d'origen
medieval i d'una gran importància estratègica fins el segle XIX, fou reconstruït a
bastament durant tot el segle XVIII, oferint-nos avui la seva silueta estelada
d'influència francesa i conservant rampes, valls, i diferents dependències.
D'entre els fills il.lustres d'Hostalric cal destacar Jacint Andreu, metge de
cambra de Joan d'Àustria i autor d'un compendi de medicina pràctica en llatí ( 1678);
Josep Forners, catedràtic de la facultat de medicina de Barcelona, membre del Consell de
Cent, capità d'una companyia de la Coronela i que el 1725 publicà un important treball
sobre la pesta; Antoni Brunet i Tallada (1827-1876) farmacèutic i naturalista,
catedràtic a Santiago i autor de treballs. |
|
 (HOSTALRIC a començament del segle XX) |
|
Història: A
causa de la continuació de l'hàbitat en el lloc que avui encara encimbella el castell
d'Hostalric és difícil trobar restes de les estructures d'assentaments més antics.
Malgrat tot, les troballes de denaris romaris de plata, fragments de ceràmica i àmfora,
les característiques d'aquest puig: difícil accés, fàcil defensa, magnífica visió
sobre la contrada..., semblen indicar que havia estat un «oppidum» indígena que hauria
continuat habitat (probablement canviant d'emplaçament o ampliant-lo), durant la
romanització, per convertir-se en l'edat mitjana en una important vila fortificada.
Per refermar encara més la hipòtesi d'aquest poblament antic, ens trobem que
aquest antic oppidum estaria situat molt pròxim i en un lloc dominant d'un pas natural
que ha comunicat des de temps immemorial la zona costanera de la Península Ibèrica amb
la resta d'Europa, per on passaria durant la romanització la via romana i durant l'edat
mitja l'únic camí ral de Perpinyà a Barcelona. Amb aquestes característiques,
juntament amb la proximitat a un riu que donava aigua a la població i possibilitava el
bon regatge dels conreus, hem de comprendre el perquè Hostalric fou una vila fortificada
de primer ordre i la seva elecció com a capital administrativa dels extensos territoris
del vescomtat de Cabrera (en el segle XIV les possessions del vescomtat s'estenien per les
conques del Ter, de la Tordera i del Fluvià). Com a terra de pas que era entre la França
i la Hispània, hem de cercar l'origen d'Hostalric en un hostal documentat des del segle
XI al lloc dit Onota, al peu del camí a França. El topònim d'Ostalrico no apareix
esmentat fins l'any 1106 i el castell fins al 1145. L'elecció de la vila en la capital
administrativa del poderós vescomtat de Cabrera fins a l'extinció dels senyorius
comportà un important creixement d'una activitat burocràtica, establint-s'hi alhora una
important escribania (fins als nostres temps el castell conservà l'arxiu des Cabrera,
després traslladat i guardat amb el dels ducs de Medinacelli a la casa Pilatos de
Sevilla). Però, a més d'aquesta activitat burocràtica, els Cabrera impulsaren el
desenvolupament econòmic i demogràfic de la població, creant-hi un mercat, demanant en
el segle XIV que s'hi establís una petita comunitat jueva.
Malgrat els avantatges de la vila per ésser zona de pas i de situació
privilegiada també tingué greus inconvenients com foren els continus atacs i setges als
quals es veié sotmesa la població i el castell i als diferents litigis entre la corona i
els Cabrera. Amb tot, també el rei impulsà el poblament i l'enriquiment de la vila en el
segle XIV, concedint diferents privilegis a la vila, com el que prohibia l'establiment
d'hostals des del Guerau Tort de Vallcanera fins a Hostalric, d'Hostalric a Sant Celoni
(camí ral) i a una llegua al vóltant per la qual enfortia Hostalric com a lloc de pas i
parada de tot aquell que agafés el camí ral.
No obstant això, com ja hem dit, els successos bèl.lics incidiren negativament
en la població: en la invasió de Felip l'Ardit en terres catalanes (1285) el rei Pere II
s'hi establí per tal d'hostilitzar l'enemic i un segle més tard es duran a terme les
obres més importants de les muralles. El castell encara estarà ocupat per diferents
exèrcits: durant la guerra civil del segle XV convertit en un bastió contra el rei Joan
II. Del 1694 al 1695 l'ocuparen les tropes franceses que en abandonar-lo l'enderrocaren en
bona part i en el 1697 la corona espanyola l'acabà de desmantellar, durant la Guerra de
Successió fou ocupat temporalment per les tropes de Felip V i el 1713 resistí els atacs
dels borbònics, al llarg del segle XVIII es reconstrueix totalment la fortalesa que pot
encabir 1200 homes i, finalment, durant la Guerra del Francès, després de representar un
paper de primer ordre en l'ajuda a la capital assetjada (malgrat que les ajudes a la
ciutat de Girona gairebé mai arribaven al seu objectiu) el mes de novembre de 1809 la
vila fou assetjada i conquerida, saquejada i incendiada, malgrat que no es pogué prendre
el castell fins al gener del 1810, quan Girona ja havia capitulat. Els francesos aleshores
es possessionaren de la vila, on enderrocaren la capella dels Socors i ocuparen el
castell. El castell d'Hostalric encara tingué una petita guarnició que no fou enretirada
fins als anys vint (fins al 1929 Hostalric tenia la condició de «Plaza fuerte militar»
amb la qual cosa les construccions urbanes, així com l'agricultura, estaven sotmeses a
unes limitacions rigoroses i sense llicència reial no es podia dur a terme cap reforma o
construcció i algunes plantacions com les arbredes no hi eren permeses).
En el 1553 Hostalric tenia ja 154 focs (693 habitants). A partir d'aquesta data,
i segurament com a consequéncia de les guerres i epidèmies (la pesta de mitjan segle
XVII hi tingué una forta incidència i s'hi creà una morberia), la població augmenta
poquíssim en els segles següents, trobant-se en el 1718 tan sols 819 habitants. A partir
d'aquesta data, però, la població es triplicà en setanta anys (2573 habitants en el
1787). D'aquest final de segle XVIII el viatger Zamora ens diu que
els pagesos d'Hostalric no conreaven tan sols el terreny del terme sinó que treballaven
els de l'entorn i tallaven la fusta, conduint-la en carros fins el mar. L'Hostalric del
set-cents se'ns mostrava molt dinàmic: hi havia advocats i escribans i cúria del senyor,
un hospital, un convent (en decadència), un mestre de primeres lletres i gramàtica i una
mestra de fer puntes (les dones compaginaven les tasques familiars amb les del camp i la
feina de puntaires). Tot i aquest dinamisme del segle XVIII, comprovem com en el segle XIX
la població va davallant arribant als 1722 habitants l'any 1860. Segurament que les
guerres en tingueren bona part de la culpa i potser també l'obertura de la nova carretera
de França per la costa que va fer perdre importància a Hostalric com a lloc de pas i al
castell com a punt estratègic. Amb tot, l'economia es diversifica introduint-se a
Hostalric la popular indústria surera que farà que a principi de segle hi hagi una
dotzena d'obradors de taps. Mentre, les fires i mercats continuen essent
importantíssimes, se celebren a Hostalric quatre fires anuals a mitjan del segle XIX i
cinc a principi de segle.
La població, però, continua davallant a partir de final de segle a causa de la
crisi de la indústria surera. Amb tot, a principi de segle Hostalric encara és
considerat un petit centre de comarca amb les escoles oficials, una privada de noies a
càrrec de les RR Carmelites, un hospital amb 4 llits servit per les mateixes religioses,
tres germandats, una revista mensual d'esport i literatura portaveu del Grup Esport (1916)
una notaria, apotecari, dos metges, diversos hostals i carruatges a Arbúcies i Sant
Hilari. A partir dels anys setanta d'aquest segle hi ha hagut una important recuperació
de la població (dels 1.912 habitants en el 1970 als 2.778 en el 1979) degut a la
immigració atreta per les noves indústries a Hostalric i el seu immediat entorn.
|
