Treballs i Publicacions > Estudi sobre Emili Grahit

Joaquim Nadal edita les memòries de l'exalcalde de Girona Emili Grahit

Es presentarà el dia 2 d'abril del 2002 al saló de sessions de l'ajuntament de Girona

Girona. L'historiador i exalcalde de Girona Joaquim Nadal ha tingut cura de l'edició i estudi introductori del llibre Emilio Grahit y Papell. Memorias de un ex-alcalde gerundense, una publicació de l'Institut d'Estudis Gironins que presentarà Narcís Soler, president de l'entitat, el dia 2 d'abril al saló de sessions de l'ajuntament.

Unes memòries de la Restauració

Joaquim Nadal ha editat el testament polític fins ara inèdit de I'exalcalde gironí Emili Grahit

EVA VÁZQUEZ / Girona · Memòries polítiques de quatre anys d'alcaldia o justificació per a la posteritat d'una gestió afrontada en una època de restriccions econòmiques, caciquisme polític i asfíxia municipal. El document autobiogràfic que va redactar l'historiador i exalcalde de Girona Emili Grahit (1850-1912) a partir de la seva experiència a l'Ajuntament és sobretot «el testimoni d'un personatge prototípic de la Restauració», segons el també historiador i exalcalde Joaquim Nadal, que ha tingut cura de la introducció i l'edició d'Emilio Grahit y Papell Memorias de un ex-alcalde gerundense, que acaba de publicar l'Institut d'Estudis Gironins.

Els quatre anys d'alcaldia d'Emili Grahit es van dividir en dos mandats: de 1887 a 1890, i de 1890 a 1891, però si en el primer va ser nomenat a proposta del governador civil, una elecció directa pròpia del dirigisme estatal que caracteritza la Restauració, en el segon va ser escollit pels seus companys de corporació, cosa que va constituir una vulneració flagrant d'un sistema basat en el torn pactat de partits. Aquesta elecció inesperada, que va donar lloc a un dels exercicis municipals més tensos i inestables d'aquells anys i que es pot considerar la principal causa que temps després, entre el 1895 i el 1900, Emili Grahit es decidís a escriure una mena de testament polític en les seves memòries, converteix l'exalcalde gironí en «un personatge típic de la Restauració» segons l'historiador Joaquim Nadal, que hi veu encarnades totes les contradiccions de l'època, les expectatives i les frustracions, el nervi de la renovació i l'ofec de l'estancament, però sobretot el llast que suposava exercir un càrrec públic en una ciutat com Girona, «on l'impacte de la Renaixença havia estat molt dèbil, on la cultura girava entorn de la Revista de Gerona i els Certámenes Literarios, i on el preu que es pagava per l'estabilitat política era l'asfíxia econòmica i social». Per Nadal, la lectura de les memòries condueix a una constatació clara: «A Girona tot era asfixiantment provincià, i l'única manera de sortir d'aquesta situació era trencar el sistema, cosa que no es produirà fins a l'emergència del catalanisme polític, en el qual Grahit no es va embarcar.»

Al contrari, el polític gironí «es va deixar proposar í es va deixar destituir» per un sistema «molt poc democràtic», i amb la seva gestió emparada pels partits dinàstics va seguir el joc de la Restauració, a vegades amb uns discursos, com es percep en les memòries, «si no reaccionaris, sí conservadors». Aquesta és la principal contradicció de l'exalcalde gironí, historiador, advocat, polític i home il·lustrat, respectat a la seva ciutat, on va ser un habitual de les tertúlies de l'escriptor Joan Vinyas, i a Barcelona, on va cursar la carrera de dret en contacte amb alguns dels principals intel·lectuals de la Renaixença, com ara Narcís Oller, Josep Pella i Forgas, Joaquim Botet i Sisó o Manuel Duran i Bas; unes relacions que no van impedir que renunciés no solament a la reforma política, sinó també a la seva pròpia llengua: a partir del 1879 ja no escriuria més en català.

En contrapartida, se li deuen algunes millores importants al municipi, com ara l'atenció a la Devesa, al passallís de Pedret o a l'ensenyament primari, a més de la reordenació de l'horari administratiu per impedir que alguns funcionaris continuessin treballant des de casa. Però sobretot és recordat per la substitució del gas per l'electricitat en l'enllumenat públic, que va convertir Girona en una ciutat capdavantera, tot i que Nadal recorda que més que d'una gosadia es va tractar d'un estratagema per escapar dels deutes que el municipi havia contret amb la companyia del gas.

Nadal va localitzar el manuscrit fins ara inèdit de les memòries de Grahit a Barcelona l'any 1976, però ha hagut d'esperar més de vint anys a immergir-se en el text, transcriure'l, anotar-lo i finalment editar-lo, per la seva pròpia dedicació a l'alcaldia de Girona. El llibre es presentarà dimecres que ve, dia 2 d'abril de 2003, a l'ajuntament.

Els descendents republicans d'Emili Grahit

Els descendents d'Emili Grahit han mantingut els vincles amb Girona però des de posicions menys conservadores

EVA VÀZQUEZ / Girona · L'historiador i exalcalde de Girona Joaquim Nadal va conèixer l'existència de les memòries d'Emili Grahit per un opuscle editat l'any 1944 per Josep Grahit i Grau, un dels dos fills del polític gironí, però fins al 1976 no va poder localitzar el manuscrit, a casa d'un nét, Joan Grahit i Soler, que vivia a Barcelona. L'altra branca de la família, la que descendeix de la filla de l'exalcalde gironí, Conxa Grahit, no hauria pogut proporcionar cap documentació valuosa a Nadal, però és la que ha conservat més vincles amb Girona i la que ha mantingut més viva, des dels ideals de la República, la tradició literària de la família.

Ignasi Rodríguez Puntonet conserva encara amb emoció ets dos volums de la primera edició de Los Sitios de Gerona, de 1895, que va heretar del seu pare, un dels néts d'Emili Grahit, i que han sobreviscut «a la Guerra Civil, á la repressió i a la dictadura»; afirma com si donés compte de tres desastres naturals i de l'espectacular proesa d'haver-se'n salvat. Aquests dos llibrots són l'únic record que conserva del seu besavi, Emili Grahit, i una de les escasses herències del seu pare, el periodista i dramaturg Ignasi Rodríguez Grahit.

Del primer, Rodríguez Puntonet, nascut el mateix any que va esclatar la Guerra Civil, no pot guardar-ne cap record, però tampoc no en té cap del pare, redactor del diari republicà L'Autonomista que va exiliar-se a França el 1938 i va morir completament sol en un hospital de Paris, lluny de lla dona i el fill. La família sencera, de fet s'hauria dispersat per sempre si la mare, Maria Gràcia Puntonet, no s'hagués sobreposat a la desesperació de veure's separada del marit i sense cap cèntim a la butxaca i no hagués pujat corrents al tren on acabava d'embarcar-hi el fill per evitar que se l'enduguessin a Rússia. «S'hi va repensar explica avui Rodríguez Puntonet-. Em va recollir d'una estrebada i va acabar de malvendre's el poc que tenia perquè poguéssim subsistir.»

Els papers i les fotografies que té arxivats a casa seva, a Palafrugell, i que ensenya amb una barreja d'orgull i perplexitat, són els únics lligams, incomplets i vaporosos, que l'uneixen a l'arbre genealògic dels Grahit; aquests pocs papers, i el record vague del que la seva mare li explicava d'aquell besavi advocat I historiador que havia arribat a ser alcalde de Girona. «Era un gran home, em deia; un polític d'idees molt rectes.» Prou estrictes, almenys, perquè Joaquim Nadal, en la introducció de les memòries, conclogui que en l'exercici del seu càrrec i en el context estancat de la Restauració Grahit s'acabés «allunyant dels plantejaments democràtics»

Els seus hereus van decantar-se cap , a posicions més reformadores. Del tronc comú dels Grahit, Rodríguez Puntonet reté. encara la imatge de la seva àvia, Conxa Grahit Grau, filla d'Emili Grahit, una dona «dona molt liberal, de molt de temperament»,«No s'estava d'orgues»; assegura el seu nét, que sospita que el matrimoni amb et banyoli Ramon Rodríguez Caixàs, autor d'unes Escenes costumistes recuperades el 1988 per Edicions d'El Tint, no va ser gaire ben acceptat a la casa paterna.

De l'altra banda de la família, la que descendeix del fill de Grahit, admet que no en sap res perquè les dues famílies es van distanciar, abans i tot que ell hagués nascut: «En una casa hi manaven les idees republicanes i a l'altra, les conservadores.» El seu pare era de la banda liberal: director de Ràdio Girona i redactor de L'Autonomista, que dirigien els Rahola, els anys, vint i trenta, va irnmergir-se de ple en l'ambient cultural de l'època. El fill conservà les cartes que va rebre d'Ignasi Iglésias, Jacinto Benavente o Santiago Rusiñol, amb qui va escriure En Josepet de Sant Celoni, una obra picaresca estrenada al Romea el 1930. Al seu pare deu també un peculiar canvi de nom: «Em va fer batejar amb noms pagans, Apol·lo, Germinal i Hèlios, però algú se'n va desdir, i me'ls van canviar pels d'Ignasi Emili i Jaume.»

«Tot és més efímer que no ens pensem»

E.V. · Hi ha, en la vida de les ciutats, uns encadenaments peculiars, una seqüència de circumstàncies que semblen conjurar-se .per a la repetició, la semblança i el retrobament. Aquesta és la sensació, una mica vertiginosa, que ha tingut Joaquim Nadal, historiador i exalcalde de Girona; en fer-se càrrec, tot i que amb un parèntesi de més de vint anys, de l'edició de les memòries d'un altre exalcalde i historiador. Llegint el testament polític, fins avui inèdit, d'Emili Grahit i Papell, Nadal ha descobert que molts problemes de la gestió del dia a dia de la ciutat que el seu antecessor va haver d'afrontar al segle XIX eren els mateixos que cent anys després l'entrebancarien també a ell quan fos alcalde, encara que la ciutat sí que hagués canviat. «Les coses són més efímeres que no ens pensem, i aquestes memòries m'han ajudat a veure-ho clarissimament, perquè treballant-hi he reviscut moltes de les emocions i les tensions que havia experimentat quan era alcalde», va dir Nadal. La presentació d'Emilio Grahit y Papell. Memorias de un ex-alcalde gerundense, ahir al saló de plens, va permetre imaginar-se una ciutat «escassament refeta de les destrosses dels setges, amb una hisenda pública exhausta i una política caciquista controlada pel governador civil i els poders de l'Estat». Davant de la major part de l'equip de govern municipal i d'alguns membres de l'Institut d'Estudis Gironins, que ha coeditat el llibre, Nadal va llegir alguns dels fragments més representatius de les memòries, escrites en un «estil dens i retòric, com corresponia a un advocat», i adreçant-se sovint a Carme Ferrer, vídua de Joan Grahit i Soler, el nét d'Emili Grahit que va facilitar-li ei manuscrit, i als seus familiars.

 

Publicada al diari El Punt el 19 i el 29 de març  i 3 d'abril de 2003

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)