Anna Gironella ha rebut la beca del Patronat Francesc Eiximenis per un treball sobre els antics centres sanitaris de Girona.

EVA VÀZQUEZ - Girona - Acabat d’estrenar el parc hospitalari Martí i Julià a Salt, la historiadora Anna Gironella (Girona, 1977) es proposa remuntar-se als orígens de l’assistència sanitària pública a la ciutat amb Els hospitals medievals de Girona (segles XIV-XV), un treball amb el qual ha obtingut la beca d’investigació en ciències socials i humanes que concedeix el Patronat Francesc Eiximenis de la Diputació. Gironella, que tindrà un any per desenvolupar el seu projecte, constata que els tres principals hospitals de la ciutat eren més aviat institucions de beneficència i caritat més que no pas d’atenció mèdica, de manera que planteja la seva recerca també com una exploració de la pobresa, el seu tractament i el canvi de mentalitat que va suscitar, sobretot arran de l’epidèmia de pesta.

Els hospitals medievals no eren centres sanitaris, no oferien serveis mèdics; eren, sobretot, institucions de beneficència. De fet, ben bé fins al segle XV no comença a aparèixer en la documentació conservada la figura del metge, i així i tot, només per comminar-lo a visitar almenys un cop per setmana els malalts. Una tal despreocupació pels assumptes de la medicina no és del tot estranya, en una època en què el pes doctrinal del cristianisme havia estès sobre el cos i les seves necessitats i febleses un vel d’impudícia, i que entenia, doncs, tota afecció carnal com una conseqüència morbosa del pecat, un càstig diví que cada individu havia de purgar per compte propi. Era l’ànima, la vida de l’esperit, la que requeria salvació, així que els principals beneficiaris de la malaltia eren precisament aquells que la vetllaven, és a dir, els que se’n servien per exercitar els seus deures piadosos i caritatius. Es pot dir que la misèria complia una funció social i que, per tant, pocs esforços es destinaven a eradicar-la, almenys fins que l’assot de la pesta negra, indiscriminat i catastròfic, va comportar un canvi de mentalitat: va revelar la urgència de la higiene i la medicina, però va fer aflorar també el recel i la repulsió envers el malalt.

Qualsevol estudi sobre els hospitals medievals, en conseqüència, ho serà també de la pobresa i la seva percepció. Aquest és el plantejament del qual parteix el projecte de recerca d’Anna Gironella, que es proposa ampliar en certa manera l’horitzó de la seva tesina, L’hospital de Santa Caterina de Girona. Un model de racionalització de la caritat (de mitjan s. XIV al s. XV). L’estudi becat ara per la Diputació se centra en els tres principals hospitals medievals de Girona: el de Santa Caterina, datat de 1211 i emplaçat, fins al segle XVII, a la plaça del Lleó; el de Sant Jaume de Pedret, al costat de l’actual centre cívic, que atenia sobretot leprosos i pelegrins, i l’anomenat hospital dels capellans, el més antic, situat a la plaça de Sant Pere i que depenia del Capítol catedralici. N’hi havia d’altres, encara de documentació difusa, com el de Na Clara, prop del pont d’en Gómez, on Gironella conjectura que només s’hi donava assistència a dones, i els específicament jueus, a més de les almoines i, més endavant, els hospicis.

Amb la consulta de la documentació conservada als arxius municipals i diocesà, la historiadora es proposa un doble objectiu: descriure el funcionament dels antics centres hospitalaris i analitzar la tipologia concreta de pobresa que encarnaven els malalts. «No pretenc fer una història de la medicina, ni tan sols de les malalties de l’època, sinó de la seva gestió, i en un temps que aquesta mena de servei estaven estretament vinculats a la motivació religiosa, les anomenades set obres de caritat de tot bon cristià: des d’atendre els desvalguts i donar-los menjar, beure, allotjament i vestit, fins a enterrar els morts», explica Anna Gironella, que ha confirmat que bona part dels hospitals complien també funcions d’hostatgeria o alberg per a pelegrins, vagabunds i passavolants. A falta d’especialització, en una mateixa sala d’hospital podien compartir convalescència un leprós, un maníac i un nen orfe. De fet, alguns inventaris esmenten l’existència de llits amb cadenes i manilles per immobilitzar-hi els anomenats «orats». El personal sanitari era igualment divers, segons Gironella, tot i que no seria remunerat fins a finals del segle XV. La majoria eren civils que s’hi oferien voluntàriament per guarir l’ànima auxiliant els pobres, però hi havia també les donades, vídues que en sobrevenir-los la soledat cedien tots els seus béns a la institució a canvi d’allotjament i vianda, sovint, però, amb la condició de compartir taula, no pas amb els malalts, sinó amb el comanador. Gironella, llicenciada en història i transcriptora de les lletres reials publicades recentment per l’Arxiu Municipal, preveu incloure en el seu estudi un inventari de tots els fons documentals sobre els hospitals gironins conservats als arxius públics.