El treball que ara presentem conté la transcripció completa i l´edició de les Ordinacions de la pesquera de Cadaqués, manuscrit conservat a l’Arxiu Parroquial de Cadaqués. També aprofitem l’ocasió per reproduir els principals textos que fins ara havien donat a conèixer el contingut i la significació d’aquest document, sinó únic, sí d’excepcional importància.(D’ordinacions referides a la pesca, s’han publicat, per exemple, les de la zona del castell de Palafolls, establertes al segle xv, i que fan referència a l’art de xàvega a les platges de Malgrat i de S’Albanell, a les dues bandes del riu Tordera, editades per Josep M. Pons i Guri, que citem a la bibliografia) Els articles de Frederic Rahola, Josep Rahola i Ernesta Sala, tots tres vinculats per naixença o familiarment amb Cadaqués, són la millor introducció al text des dels punts de vista històric i lingüístic i per això els hem volgut recuperar per encapçalar aquesta edició.

Hem respectat la llengua en què van ser escrits originalment els textos –castellà i català-, ja que depèn més aviat del moment històric en què aparegueren; per això el de Frederic Rahola és en castellà, com també ho són els dos primers dels tres que va publicar Josep Rahola a la Revista de Gerona / Revista de Girona. La seva reproducció ens estalvia haver de repetir nosaltres allò que ells ja van explicar en el seu moment. Les observacions que hauríem pogut fer-hi hem preferit introduir-les en les notes a peu de pàgina que acompanyen la nostra edició del text –més de 330-. També es poden trobar informacions sobre les ordinacions i el marc històric de què sorgiren als llibres: La marina mercant a Cadaqués de Gaietà Rahola Escofet i Josep Rahola Sastre i a Cadaqués de Josep Pla.

Les Ordinacions són un conjunt de normes que reglamenten la pesca a l’encesa, en el terme marítim de Cadaqués. Es refereixen al repartiment dels caladors per a les barques d’encesa. S’hi explica com s’assignen els caladors a cada barca o grup de barques que formaven l’encesa.

El document comença anunciant el motiu pel qual s’escriuen aquestes ordres: «Concòrdia feta entre los habitants del Castell de Cadaqués...».

Exposa la temporada bona de pesca: «des de la segona festa de Pasqua» fins «al voltant de Sant Miquel». És a dir, des de mitjans de març fins a finals de setembre. Continua mencionant els llocs des de Galladera i Portaló, cales frontereres amb el terme de la Selva de Mar (el Port de la Selva encara no existia), corresponents a la mar d’amunt, i segueix amb els altres llocs, els de la mar d’avall, fins a la Punta de Calanans. Cita també un calador que es troba dins de la mateixa badia de Cadaqués («lo rech de Aiguadols»), com a calador possible.

El Cadaqués medieval del qual fa referència el manuscrit estava format únicament per les cases que envoltaven els carrers de prop de l’església i ja comptava amb es baluard o torre de vigia mirant el mar. Disposava d´una muralla amb tres portes que es tancaven de nits, i els cadaquesencs havien d’entrar a casa seva sempre per darrere, mai pel costat del mar. Ens ha arribat als nostres dies el carrer antic d´es Call, costerut i fet de pedres de pissarra col.locades paral.lelament. No existien les ribes, i les cases estaven construïdes sobre les mateixes roques que feien de fonaments. Per cert les ribes són obra del segle XIX. Les dificultats de comunicació per terra són evidents, de manera que l´aïllament en què es vivia condicionava enormement el sistema de vida, així que la majoria dels oficis estaven relacionats amb el mar. Moltes famílies cadaquesenques eren pescadores amb sistemes de pesca variats, ja que havien d´adequar-se al temps, i l´època de l´any, al moment del dia –clar o ennuvolat, i a la nit –de lluna o fosca-. També el tipus de barca era fonamental, igual com els tipus de xarxes, nanses o hams que havien de calar-se, segons què es volia pescar.

Les incidències referents a l´encesa de Cadaqués eren discutides al consell municipal, amb els cònsols o regidors, prohoms i patrons de bolitx, i les resolucions acordades havien de ser respectades per tots els pescadors del poble. Així veien com la universitat o ajuntament estava totalment implicat amb la regulació i bon funcionament de la pesca col.lectiva. Els cònsols, o el batlle si assistia, presidien aquestes juntes de patrons d´encesa.

Amb el pas del temps, amb el creixement de població també augmentaren el nombre d´enceses i s´hagué d`ampliar el número de cales, no sense entrar amb conflicte amb els de Roses per Jóncols i la Pelosa i amb el de la Selva per Taballera.

Tingueren problemes també quan hi havia més d´una encesa per cala i s´hagueren de regular el nombre de bols de cada una. L´any 1680 fins i tot foren 3 enceses per cala, ja que participaren 33 companyies o en el sorteig de cales.

Es fa referència als dies que no s’ha d’anar a pescar, millor dit, a les nits en què no s’ha de sortir a calar. Sembla que aquestes nits, sempre per un motiu religiós, com és habitual a l’època, eren per estar en terra i no anar a pescar: la darrera festa de Pasqua, la nit del Divendres Sant i la nit de Sant Abdon i Senén, aquesta perquè commemorava la del naufragi del gran vaixell que al segle x anava a Itàlia amb les relíquies d’aquests dos sants. Com que el vaixell va ser recuperat per cadaquesencs en aigües de la badia de Portlligat, va quedar com a nit perillosa per anar a pescar. De totes maneres, aquesta prohibició es devia transgredir fàcilment, perquè de seguida se sap que el que es pescava aquestes nits era donat a l´obra de l´església.

I per acabar, només recordar que en aquestes Ordinacions de pesca batega bona part de l´estructura jurídica del passat col.lectiu dels cadaquesencs i que, en certa manera, explica la importància i la manera de pescar, és a dir, el sistema de vida principal de prop de cinc segles. Només cal mirar el llarg llistat onomàstic de caps de família que tanca el llibre –amb cognoms com Serinyana, Marés, Escofet, Rahola … -, així com la rica toponímia molta encara en ús.

LA TEMPORADA

S'hi explica com s'assignen els caladors a cada barca o grup de barques que formaven l'encesa. També s'exposa la temporada bona de pesca: «des de la segona festa de Pasqua» fins «al voltant de Sant Miquel». És a dir, des de mitjan de març fins a finals de setembre. Continua mencionant els llocs des de Galladera i Portaló, cales frontereres amb el terme de la Selva de Mar (el Port de la Selva encara no existia), corresponents a la mar d'amunt, i segueix amb els altres llocs, els de la mar d'avall, fins a la Punta de Calanans. Cita també un calador que es troba dins de la mateixa badia de Cadaqués («lo rech de Aiguadols»), com a calador possible.

Les incidències referents a l'encesa eren discutides en el consell municipal, amb els cònsols o regidors, prohoms i patrons de bolitx, i les resolucions acordades havien de ser respectades per tots els pescadors del poble. Amb el pas del temps i el creixement de població també va augmentar el nombre d'enceses i es va haver d'ampliar el número de cales, no sense entrar en conflicte amb els de Roses per cala Jóncols i la Pelosa i amb els de la Selva de Mar per Taballera. Els cadaquesencs van tenir problemes també quan hi havia més d'una encesa per cala i es va haver de regular el nombre de bols de cadascuna. El 1680 fins i tot es van fer tres enceses per cala, ja que 33 companyies van participar en el sorteig de cales.

QUAN NO SORTIR A PESCAR

En les ordinacions també es fa referència als dies que no s'ha d'anar a pescar, millor dit, a les nits en què no s'ha de sortir a calar. Sembla que aquestes nits, sempre per un motiu religiós, com és habitual a l'època, eren per estar a terra: la darrera festa de Pasqua, la nit del divendres sant i la nit de Sant Abdon i Sant Senén, aquesta última perquè commemorava la del naufragi del gran vaixell que el segle X anava a Itàlia amb les relíquies d'aquests dos sants. Com que el vaixell va ser recuperat per cadaquesencs en aigües de la badia de Portlligat, va quedar com a nit perillosa per anar a pescar. De tota manera, aquesta prohibició es devia transgredir fàcilment, perquè es coneix que el que es pescava aquestes nits era donat a l'església.