«L'Institut de Segon Ensenyament de Girona (1845-1900)» neix de la seva tesi.

XAVIER CASTILLÓN - Girona - «Amb totes les seves contradiccions, l'institut va tenir un paper cabdal en la formació de tota una sèrie d'intel·lectuals gironins que van destacar en el primer terç del segle XX, i aquest mestratge hauria continuat si no hagués estat per la Guerra Civil.» Així explica Joan Olòriz un dels motius pels quals va dedicar a l'antic institut provincial la seva tesi doctoral de pedagogia, ara convertida amb alguns retocs en el llibre L'Institut de Segon Ensenyament de Girona (1845-1900), publicat per Curbet.

La docència, la història i la política. Aquests tres elements han definit la trajectòria formativa i professional de Joan Olòriz (1954), llicenciat en història, doctor en pedagogia, professor d'institut, primer síndic de greuges de la UdG, sindicalista, militant del PSUC i d'Iniciativa per Catalunya Verds i, actualment, regidor de Serveis Socials de l'Ajuntament de Girona. Entre el 1995 i el 1999 va estar treballant els estius en la seva tesi doctoral, sota la direcció de Salomó Marquès, i va merèixer un excel·lent cum laude. La setmana passada, Marquès i la rectora de la UdG, Anna Maria Geli, van acompanyar Olòriz en la presentació del llibre, que es va portar a terme al Museu d'Història de la Ciutat, on va tenir la seva seu el popularment conegut com institut vell.

Aquest institut va néixer el 1845 al carrer de la Força, a l'edifici d'un antic convent desamortitzat, com a part del nou model educatiu que van imposar els lliberals per posar fi al monopoli que fins llavors havia tingut l'Església en el terreny formatiu. Per contra, es va establir una xarxa d'instituts provincials, lligats a les respectives biblioteques provincials, tot plegat amb un esperit clarament «centralista i espanyolista», que alguns professors van fer evolucionar cap a posicions més pluralistes i catalanistes. L'institut gironí no només formava batxillers, sinó també pèrits mercantils i, a més a més, tenia una escola d'arts i oficis. Pel seu caràcter provincial, tutelava l'ensenyament privat i domèstic –una fórmula molt vigent en l'època, amb la figura del preceptor– i controlava tots els exàmens. Els seus alumnes formaven part essencialment de l'emergent classe mitjana, formada per fills de propietaris rurals o hisendats, però també de professionals com ara metges i advocats i alguns jornalers. A diferència de la majoria d'instituts provincials, el de Girona no tenia una residència pròpia, la qual cosa dificultava l'accés dels estudiants amb menys recursos procedents dels pobles. Olòriz hi veu una certa premeditació per part de les autoritats de l'època.

Tenia la competència del seminari i de l'ensenyament privat, però l'institut es va consolidar com «l'únic tanc de saber des d'una perspectiva moderna que hi havia en aquell moment a Girona, amb una influència semblant a la que té actualment la universitat», afirma Olòriz, que a l'arxiu municipal gironí i a l'històric de Sant Josep, hi ha trobat una gran quantitat d'informació sobre l'institut, com ara les fitxes d'uns 2.000 alumnes, que li han permès conèixer el seu origen i la seva extracció social.