Un llibre que il·lustra el patrimoni arquitectònic se centra en cases particulars construïdes en la segona meitat del segle XIX i el primer terç del XX perquè no hi ha edificis públics destacats.

Josep Puigbert / Figueres - Com que a Figueres no hi ha edificis públics destacats, la ciutat ha de recórrer al patrimoni arquitectònic que hi ha en mans privades per revalorar la seva rica història social, sobretot en dos períodes: 1840-1877 i 1900-1936. Els immobles –seixanta-set– que es consideren exponents d'aquest patrimoni de la ciutat es recullen en una guia anomenada Figueres, arquitectures i història, elaborada per l'arquitecte Joan Falgueras i l'historiador Jaume Santaló. Els edificis es presenten amb fotografies, tant de l'exterior com de l'interior, i en alguns casos se'n dóna una perspectiva desconeguda pel ciutadà. També es documenta la seva història amb textos que són els que poden veure a les plaques que des de fa uns anys l'Ajuntament ha anat penjant a les seves façanes.

La guia comença explicant l'expansió urbanística que ha anat tenint la ciutat i, principalment, la presència dels diferents estils arquitectònics propis de cada època. El testimoni visual acaba essent la seixantena d'espais que –més o menys rehabilitats, o més o menys degradats– encara es mantenen a la ciutat. Només quinze són públics, incloent-hi entre aquests l'Institut Ramon Muntaner, el col·legi la Salle, les Escolàpies i l'església de Sant Pere, que tenen un propietari que no és l'administració.

Els edificis més antics que configuren el patrimoni local són la casa Sans-Roca, situada al número 9 del carrer Joan Maragall, que data del segle XVII i és dels pocs vestigis que duen de l'època medieval tardana; la casa Albert Terrades (actual Museu del Joguet) del 1767, i el convent del Caputxins (1760). La majoria dels edificis que formen part del patrimoni local porten el segell dels arquitectes Josep Roca i Bros –segle XIX– i Josep Azemar, Ricard Giralt i Pelayo Martínez –segle XX–. Ara els contemporanis hem heretat la responsabilitat que aquestes peces llueixin, cosa que no sempre passa, com és el cas del convent dels Caputxins, la sala Edison (1911), la casa Camps (1847), del carrer del Tints, i la casa Pont de Vinyals (1852), del carrer la Jonquera xamfrà amb el carrer Canigó