L'obra de Josep M. Marquès repassa exhaustivament la història del bisbat des de l'any 300 fins a l'actualitat.

Dani Vilà - Girona - La diòcesi de Girona té documentades fins a 167 parròquies mil·lenàries, segons s'explica en el llibre Una història de la diòcesi de Girona, obra pòstuma de Josep Maria Marquès, que va morir al novembre i que es va presentar en societat la setmana passada. L'exhaustiva anàlisi de Marquès en el llibre permet conèixer de manera detallada i minuciosa l'evolució del bisbat. El llibre constata que de les 469 esglésies que han format part de la diòcesi, en 55 casos hi ha testimonis escrits que existien al segle IX i 112 més acrediten que tenen una història de més de mil anys. La publicació recull també tota la història de la diòcesi des de l'any 300 fins avui dia. També s'hi deixa constància que sant Bartomeu, Caterina i Magdalena són els preferits per als gironins.

La minuciosa obra de Josep Maria Marquès, la primera que recull tota la història sencera del bisbat, subratlla la «rellevància teològica i social» que tenien les parròquies. L'obra recull que la parròquia documentada més antiga és la d'Ultramort, que data del 816, seguida per la parròquia de Borrassà i la de Sant Feliu de Girona, amb referències escrites des del 817. La implantació de les parròquies tenia com a principal objectiu controlar uns territoris i que els habitants paguessin delmes a l'església.

Un fet significatiu que recull Marquès és que l'extensió ràpida de la distribució parroquial permet afirmar que l'any 1050 «no hi ha a la diòcesi cap peça de terra o de bosc que no estigui adscrita a cap parròquia.» La història de la diòcesi es remunta però molts segles abans, i es considera que des de l'any 300 hi havia comunitats cristianes en territori gironí. La romanització va ajudar a la penetració del cristianisme, com va ser el cas de Fèlix, que en el segle IV va patir el martiri a Girona, lloc on segons l'historiador es van donar nombrosos casos de màrtirs.

El martiri de sant Fèlix està documentat i va ser l'origen més tard de la veneració del sant, amb la construcció de l'església que porta el seu nom.

No serà fins al 404, quan es troba la primera constància que Girona era seu episcopal i el primer bisbe de Girona del qual coneixem el nom és Frontinià, actiu el 516, un any abans que la capital gironina fos la seu d'un concili amb set bisbes. L'obra repassa amb detall l'arribada d'ordes eclesials, la creació dels primers monestirs en època carolíngia o el major pes de la diòcesi amb la cort pontifícia a Avinyó.

Sant Narcís, per error

L'avui patró de Girona, sant Narcís, era totalment desconegut i la història d'aquest bisbe de Jerusalem en el segle II no va arribar a contrades gironines fins a l'any 1000. Fonts històriques assenyalen, segons Josep Maria Marquès, que no va morir màrtir. El 1002 hi ha la primera referència de les relíquies de sant Narcís a Girona en una butlla del papa Silvestre. Marquès assenyala que tot plegat pot ser degut a un error per la semblança en llatí entre les abreviatures Hier(usalem) i Ier(unda). La veneració al sant no s'estén fins al final del segle XIII i al XIV s'atribueix la llegenda de foragitar les tropes franceses. La Santa Seu el feia patró de la diòcesi el 1868.

Bartomeu i Caterina

Entre les curiositats del llibre, editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, hi trobem els sants preferits dels gironins. Situa al capdamunt de la llista Bartomeu, amb nombroses ermites des del segle XIII; Caterina, que va donar nom a l'hospital de Girona, i Magdalena, que des de bon principi tenia capelles i ermites en honor seu. Ferriol, Guerau o Grau i Anna són altres del sants que els cristians gironins tenien ben presents en les seves oracions. El fet que Marquès morís aquest novembre passat ha provocat que la presentació del llibre hagi esdevingut un homenatge a aquest mossèn que es va convertir en l'arxiver diocesà del bisbat des del 1980