El gironí ha destacat per la seva tasca en el descobriment de jaciments i treballs en excavacions a la demarcació.

"Tot i fer-ho com a aficionat, en sabia com un professional". Amb aquestes paraules es defineix la figura de Francesc Riuró i Llapart en la tasca que durant gran part del segle XX va desenvolupar com a arqueòleg en els jaciments de les comarques gironines. La definició és d'un bon conegut seu, Enric Mirambell, cronista oficial de la ciutat de Girona, que li va dedicar ahir a Riuró, que va morir el dissabte a l'edat de 98 anys a Girona. La professió amb la qual es guanyava la vida era de delineant per al Ministeri d'Obres Públiques, si bé el seu reconeixement ha estat producte del seu treball com a arqueòleg i la seva motivació artística, de la qual destaca també la faceta de pintor. Francesc Riuró estava casat amb Concepció Carbó i Serra i serà enterrat avui a les deu del matí a la parròquia de Santa Susanna del Mercadal de Girona.

Riuró i Llapart va néixer l'1 de desembre del 1910 a Girona, si bé fins els set anys va viure a Palamós. Aleshores, va tornar a la capital gironina on ja va residir-hi per sempre. Amb tretze anys, el 1923, va començar a treballar les seves inquietuds artístiques quan va entrar a l'Escola de Belles Arts de Girona. Paral·lelament, feia estudis de matemàtqiues i treballava.

Cinc anys més tard va entrar en contacte amb una de les personalitats de l'arquitectura gironina, Rafael Masó. Riuró va començar a treballar-hi com a delineant i va destacar la feina que va realitzar a s'Agaró. Durant els set anys que va estar amb Masó, el delineant va treballar en importants obres de restauració i investigació arqueològica, com els Banys Àrabs, Sant Pere de Galligants, Palau-sacosta, Sant Pere de Roda i les muralles romanes de Girona. El 1931 va ser fonamental quan va conèixer l'historiador Serra Ráfols, que el va animar en les tasques arqueològiques. I així, el primer poblat ibèric que va descobrir va ser el de Sant Julià de Ramis. El 1936 va ser nomenat delegat del Servei d'Excavacions i Museus de la Generalitat a Girona. El 1937 es va incorporar a l'exèrcit republicà i el 1938 va ser destinat a Roses, on va excavar la Ciutadella.

Amb la derrota de la República, el seu càrrec de la Generalitat va desaparèixer i, aleshores, va passar a treballar a la Delegació d'Obres Públiques, on es va quedar fins a la seva jubiliació, on també va desenvolupar la feina de topògraf. Durant aquest període va fer les topografies d'Ullastret, Castell de Palamós, la Creueta, la Ciutadella o a la Cova de les Goges.

Riuró va rebre un gran nombre de reconeixements, com el de la Diputació de Girona, l'Ajuntament de Girona, la Universitat o la Fundació Valvi i els seus escrits van ser recollits en el llibre Recull de treballs de Frances Riuró i Llapart, de l'Associació Arqueològica de Girona. Mirambell recordava que era una "gran persona" que va tenir "un gran paper perquè se'l pot considerar el patriarca de l'arqueologia gironina". "Una personalitat" que treballà amb d'altres com Lluís Pericot i Miquel Oliva.

Defensor del patrimoni gironí

L'estima de Francesc Riuró pel patrimoni històric de les comarques gironines no només el va portar a treballar per descubrir-lo, sinó també per protegir-lo. Així, amb l'esclat de la Guerra Civil el 1936 va integrar la Comissió per a la Defensa del patrimoni Artístic i Arquitectònic de la demarcació de Girona. En va formar part durant un any, quan va passar a enrolar-se a l'exèrcit republicà. Anys més tard, el juny del 2000, Riuró fou guardonat per la seva tasca de conservacionista amb el primer premi que va concedir l'Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona. Riuró va rebre aleshores una medalla d'aquest reconeixement i les paraules del catedràtic de Prehistòria a la Universitat de Girona, Narcís Soler, cap a l'arqueòleg: "Ha estimat i ha lluitat pel patrimoni, l'arqueologia, l'art i la història en una època difícil, quan calien sacrificis i no se n'obtenia quasi cap reconeixement".