El volum, dirigit per Jordi Font, aplega les últimes investigacions sobre el tema.

EVA VÁZQUEZ - Banyoles - Un any després de la derrota electoral del PP en les eleccions de l'Estat, el Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles va dedicar el seu Col·loqui de Tardor, en col·laboració amb la Universitat de Girona, a analitzar el que va significar el franquisme a Catalunya, en un clima d'urgència col·lectiva per desenterrar, fins i tot literalment, els fantasmes del passat i per recuperar el que s'ha anomenat, no sempre amb propietat, «memòria històrica». Les actes d'aquelles jornades s'apleguen ara en volum.

Els textos que formen Història i memòria: el franquisme i els seus efectes als Països Catalans, editat conjuntament pel Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles i Publicacions de la Universitat de València (PUV), constitueixen la més recent aportació a l'estudi d'un període històric sovint objecte de distorsió, superficialitat i, fins i tot, de nostàlgia. L'historiador banyolí Jordi Font Agulló, director de l'edició, subratlla en el pròleg la prudència amb què s'hauria de recórrer a l'expressió «memòria històrica», tan invocada els darrers anys en el procés de revisió d'episodis controvertits del passat, perquè no hi ha res més fràgil i inexacte que la memòria per sustentar la recerca històrica. Fugint, doncs, de la «saturació de memòria» servida pels grans mitjans de comunicació, els treballs reunits en el llibre parteixen, afirma Font, del màxim rigor científic per posar damunt la taula les últimes investigacions sobre aquest període sensible en àmbits que van des de l'exili (Francesc Vilanova), la repressió (Joan Sagués), l'explotació turística (Joan Buades), l'educació (Salomó Marquès, Francisco Morente), la censura (M. Josepa Gallofré), la reconstrucció d'esglésies (J.M. Puigvert), la immigració (Martí Marín) o la conflictivitat social (Pere Ysàs), fins a la reflexió sobre les vies d'investigació de la mateixa historiografia sobre el franquisme (Carme Molinero), sobre el seu tractament a escala local (Josep Clara) o sobre la seva absència en els debats internacionals especialitzats en feixismes (Alberto Gómez). El llibre es tanca amb un bloc de textos que apunten cap a l'articulació d'una memòria pública consensuada, durant la dictadura, a través de la «socialització de la por» i de la construcció d'un nou imaginari amb un instrument de gran difusió com va ser el No-Do (Vicente Sánchez-Biosca i Àngel Quintana), i a partir de la instauració de la monarquia parlamentària, amb el foment de l'oblit per invocar una falsa concòrdia i la nova necessitat d'exigir de les institucions la restitució moral de les víctimes del franquisme i la legitimació dels qui van lluitar per la democràcia (Andreu Mayayo, Ricard Vinyes).