Marc històric

L'inici de segle ve marcat per les disputes engendrades, a la mort sense successió de Martí l'humà, entre el Compte d'Urgell i Don Ferran d'Antequera, Infant de Castella, resoltes finalment pel "Compromís de Casp" a l'any 1412, que va portar, com a conseqüència, la instal·lació a Catalunya de la dinastia castellana dels Trastàmara, ja que la por a que esclatés una nova guerra, va fer que els catalans acceptessin aquesta situació, en lloc de proclamar rei al Compte d'Urgell i donar-li suport.

En aquesta època, la corona catalano-aragonesa, posseïa a més a més els regnes de Nàpols, Sicília i Sardenya.

La dinastia dels Trastàmara introduí a la Cort la literatura castellana, abans pràcticament desconeguda a Catalunya.

Ferran d'Antequera només va regnar durant quatre anys. Al morir el va succeir Alfons el Magnànim (IV de Catalunya, V d'Aragó), que es rodejà de cortesans castellans. En el seu regnat, l'economia de Catalunya patí una situació d'afebliment, com a conseqüència de les lluites mediterrànies.

Joan II substituí a Alfons IV i acumulà nous elements de discrepància entre la Generalitat i la reialesa. Conspirà, juntament amb la seva ambiciosa esposa Joana Enríquez, perquè fos Ferran I (el catòlic) el que continués la dinastia, en lloc del Príncep Carles de Viana, hereu legítim. Això suposà un enfrontament dels catalans amb el Rei. Amb el triomf del catalans i la concòrdia de Vilafranca (21 de juny del 1461), el rei va tenir que acceptar com a primogènit el Príncep Carles i en cas que ell morís, el seu germanastre Ferran. Al mateix temps es prohibia al Rei d'entrar al Principat, sense consentiment dels naturals. Però per dissort, el 23 de setembre del 1461, moria a Barcelona el príncep Carles (El poble acusà a la madrastra d'emmetzinament).

A partir d'aquí, esclatà una lluita entre la Generalitat i el Rei, si be Aragó es posà al costat d'aquest últim. Aquesta lluita es convertí en un enfrontament entre pagesos i nobles, que dividí als catalans enfrontant-los entre ells. El procediment emprat per Joan II, fou el de fer creure a la pagesia de remença que ell propugnava la seva causa i, per tant, això atià la lluita social d'aquesta pagesia contra els seus senyors, que defensaven la causa nacional. Es va intentar una concòrdia a l'any 1462, però el Rei i la Reina conspiraren perquè no es pogués dur a terme, ja que temien que els pagesos, una vegada alliberats, es posessin a favor de la causa nacional.

Com que el Rei, només amb l'exercit d'Aragó, no podia sotmetre els catalans, va aliar-se amb Lluís XI, rei de França. - això va suposar el primer pas per la separació del Principat que es produiria el segle següent, com a conseqüència de les ajudes -. Aquesta aliança franco-aragonesa, abocà als catalans a aliar-se amb una altre potència, i oferiren el tron a Enric IV de Castella, considerat fins llavors com un enemic dels catalans, però durà poc perquè les tropes, en lloc de guerrejar, es dedicaren a passejar pel principat fent propaganda derrotista.

Així el catalans es trobaren que ni tant sols podien escollir un monarca per a Rei, perquè tots els que en dret per la línia dels Trastàmara ho podien fer, eren enemics del principat.

Finalment totes les places catalanes anaren caient a mans de les tropes reials, excepte Barcelona que es disposà a resistir. El cansament de Joan II però, va fer que finalment s'acceptés una concòrdia i que el Rei jurés de nou les Constitucions de Catalunya el 17 d'octubre de l'any 1472.

Aquesta guerra comportà un empobriment del territori i, de fet, no s'acabà fins vint anys més tard, ja que calgué reconquerir la Catalunya Nord, ocupada per Lluís XI.

El 1479 va morir Joan II i el substituí Ferran el catòlic, el qual s'havia casat a l'any 1469 amb la infanta Isabel de Castella, hereva del tron. Això va suposar la castellanització definitiva de la Monarquia, ja que en les capitulacions matrimonials, la supeditació de Ferran quedava ben establerta.

El 22 de setembre de l'any 1484 es produeix el segon alçament remença, com a conseqüència de la manca de solució de Ferran II en aquest tema, tot i l'ajuda d'aquests al seu pare Joan II. Les lluites no acabaren fins el 22 d'abril del 1486 en que Ferran II promulgà la "Sentència Arbitral de Guadalupe", acceptada per pagesos i senyors, la qual suposà la fi del domini feudal de la terra, en extingir-se els anomenats "mals usos" a canvi d'un pagament als senyors, que obligà a tota la pagesia, fos o no remença,.

La sentència de Guadalupe suposa l'inici d'una nova etapa pel camp català: la de la lliure contractació emfitèutica, que havia de produir la prosperitat del camp de Catalunya. Els pagesos catalans varen posseir ja en el segle XV, una llibertat personal que a la resta d'Espanya i Europa, en molts casos no aconseguirien fins al segle XVIII i XIX.

Un altre fet que marca la fi del segle és la imposició del Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició. Per primera vegada a Catalunya imperava una institució no catalana única per a tot Espanya. Aquesta institució obligà a abandonar el territori a jueus i moros, encara que els jueus no foren expulsats fins a l'any 1492, després de la conquesta de Granada, ja que aquests col·laboraren amb grans sumes de diners per dur a terme la campanya.

La Societat

Per a Girona, aquest segle fou una època de regressió demogràfica, inestabilitat política, tensions socials i decadència econòmica, per tant hi hagué un estancament ciutadà.

A l'any 1462 a Girona hi havien 983 focs, o sia uns 5000 habitants, que es distribuïen en tres grans grups: uns 4500 cristians laics, 250 eclesiàstics i uns 150 jueus.

Dintre la ciutat la seva ubicació era la següent:

El principal sector econòmic de Girona era el tèxtil, que suposava una cinquena part dels treballadors de la ciutat, als que hauríem d'afegir els mercaders, traginers, etc., que vivien del comerç i de l'administració del sector, després venia en importància el sector del cuir, que cobria tot el procés de producció, des de l'adobament fins a la manufactura, després venien el sector metal·lúrgic, el dels picapedrers i el comercial amb importants mercaders.

Unes poques famílies dirigien la ciutat: Els Bell-lloc, Sarriera, Sant Celoni, de la Via, etc. La mà mitjana no eren més de cent famílies i la major part de la població era mà menor, modesta i en la que molts eren pobres. Aquesta situació propicià les moltes tensions socials que hi hagueren en aquest període, sobretot bandositats o enfrontaments entre bàndols , que responien a la pròpia dinàmica interna de la societat feudal, i que en la major part provenien de conflictes feudals nascuts a les zones rurals.

El govern s'organitzava en 6 jurats, 2 per cada mà, i un consell de 80 membres, distribuïts de la següent manera:

La desproporció era evident a favor de les classes dominants.

Es visqué una davallada demogràfica important, com a conseqüència de les epidèmies, crisis de subsistència i guerres civils. A l'any 1388 la ciutat tenia 1346 focs, el 1462 n'hi havien 873 i el 1473 s'havien reduït a 563. No fou fins el 1497, amb 997 focs que la ciutat tornà a recuperar una part de la població, sobretot formada per immigrants de diòcesis veïnes.

Art i Cultura

La orfebreria artística va destacar en aquest segle. L'aportació de grans talents com la família Artau, Bartomeu Arloví, Mestre Cristòfor, Ramon Davesa, Bartomeu Vinyes, Antoni Padrosa, Antoni Coll, Joan Grau Coromina i Pere Àngel.

En pintura, Girona va esdevenir un centre avançat on treballaven gran quantitat d'artistes estrangers, que permeteren a la ciutat esdevenir pionera del canvi artístic que va conduir l'Art Gòtic cap el Renaixement. Cal destacar les obres de Joan Antigó, Ramon Solà i Honorat Borrassà, quina nissaga familiar és la més representativa de la pintura del segle XV a Girona.

El Cardenal Margarit, bisbe de Girona, historiador i orador, formà part d'un cercle distingit d'humanistes infosos de la perfecció clàssica..

Tomàs Mieres va recopilar i ordenar els costums jurídics de la ciutat.

Francesc de la Via va escriure la "Història de Fra Bernat", una descripció atrevida de la vida relaxada dels convents gironins.

La impremta també va arribar a Girona a finals d'aquest segle XV. 

Urbanisme

Al comença el segle XV continuaven les obres de fortificació iniciades la centúria anterior,  marcades per l'esfondrament de la Torre Gironella l'any 1411, la qual es reconstruí en gran rapidesa. La reina Joana va fer construir una porta de comunicació entre el Pati dels Alemanys i la Torre Gironella. També es va començar a aixecar la muralla que havia d'envoltar el barri del Mercadal.

Es comença a edificar la Casa de la Ciutat i l'any1484 ja se n'havia construït la Sala Menor del Consell i el 1498 el Saló Major.

Es construeix un pont que creuava el riu Ter a l'alçada de l'església de Sant Jaume dels Sants a Pedret, que substituïa a un altre de més antic que havia quedat derruït per les riuades.

Es construeix la part posterior de l'edifici anomenat "Fontana d'Or".

S'il·lumina la ciutat amb la instal·lació de teieres, aguantades per uns suports clavades a la paret de les cases.

Es construeix la nau central de la catedral gòtica, que decideixen fer-la d'una sola volta per a no enderrocar prèviament el temple romànic. A aquest segle pertany també la construcció de la Porta dels Apòstols a la mateixa Catedral.

Girona s'engrandeix pel costat sud, quedant pre-definits els carrers Vern i d'en Banyoles.

El carrer Nou s'anà omplint d'edificis a l'igual que el carrer de la Neu i els de les Ferreries Velles. Es construïren més cases al carrer de les Cols (Rambla) i es varen anar completant les voltes. També s'acabà l'edificació de les cases que emmarcaven la plaça de l'Oli.