Subjecte de la paleografia:
És tota mena d'alfabets i d'escriptures des de l'antiguitat fins a l'època actual.

Objecte de la paleografia:
És la lectura i transcripció correcta del text escrit; però tan important o més, com a objectiu ulterior, és datar i localitzar les escriptures que no duen indicació de temps o de lloc. Com a ciència auxiliar, projecta la seva llum directa sobre la codicologia, la diplomàtica, la papirologia, l'epigrafia, la tipografia , etc, qualsevol que sigui la forma externa del document i el material utilitzat, ja que totes tenen com a subjecte texts escrits o preparats a mà.

Interès i aplicació de la paleografia:
Interessa directament o indirectament la filologia, l'edició de texts (crítica textua), la sigil·lografia i numismàtica, la història de les ciències, etc, i en general qualsevol investigació històrica de primera mà que utilitzi fonts escrites.

Elements i factors que te en compte la paleografia:
L'anàlisi paleogràfica que s'aplica a les Iletres i altres signes gràfics per tal d'explicar-ne la formació i evolució té en compte els elements que integren les lletres, els seus elements adventicis i els factors que les transformen.

Elements que integren les lletres:

• La forma o morfologia aparent de cada lletra, és a dir, l'aspecte extern dels seus traços.
• El mòdul o dimensió relativa de les lletres d'una escriptura referida a l'amplada i alçada.
• El ductus o I'ordre de successió dels traços i el sentit o la direcció.
• L'estil o manera concreta d'executar les formes en cada regió, lloc o escriptori i escriba, amb la seva repetició constant de peculiaritats.
• El pes, que contraposa una escriptura Ileugera a una altra de pesada.

Els elements adventicis:

• El contrast com a resultat de l'alternança de gruixos i perfils en el cos d'una lletra.
• La inclinació de les astes ascendents i descendents, que pot ésser a dreta, a esquerra o simplement vertical respecte a la base de I'escriptura.
• Els reforços o trets curts amb què acaben certs traços llargs de les Iletres, afegits com a elements estètics.
• Els allargaments o les prolongacions dels traços de certes lletres, també per estètica o per raó de la velocitat.
• Els nexes o trets d'unió entre dues o més lletres.

Factors de transformació de I'escriptura:
Malgrat la fixació que ha de posseir per tal com és un instrument de transmissió d'idees, l'escriptura està sotmesa a uns condicionaments de reflexos adquirits, com qualsevol acte humà, que admeten una transformació progressiva només perceptible a la llarga i per comparació amb models anteriors. Entre aquests factors derivats de l'acte humà d'escriure hi ha:

• La velocitat, que pot ésser lenta o ràpida en graus variats; mentre la lentitud ajuda a la conservació de les formes i és pròpia de la cal·ligrafia, la rapidesa espontània provoca la simplificació esquemàtica de les lletres, la seva inclinació, els allargaments i els nexes entre altres fenòmens propis del que s'anomena escriptura cursiva.
• L'angle d'escriptura és el que formen els perfils o traços gruixuts i prims de les lletres amb Ilur línia ideal de base.
• L'instrument per a escriure, flonjo o dur, que Ilisca més o menys fàcilment damunt el suport.
• La matèria damunt la qual hom escriu (pedra, fang, cera, papir, pergamí, paper), facilitarà també més o menys el lliscament de l'instrument.
• La natura interna del text, que requerirà un tipus o altre d'escriptura segons que siguin els texts més solemnes (legals, litúrgics, bíblics, de cancelleries) per a ús públic o també còdexs de luxe, o bé d'ús privat (correspondència, notarials) que tendeixen a la cursivitat.
• El factor voluntat, que, si bé tendeix a la conservació de les formes, aconsella també el retorn a unes altres d'antigues més clares i llegibles, per reacció contra les deformacions, per exemple, de les escriptures precarolines i de les gòtiques.

La cursivitat i la cal·ligrafia:
Els fenòmens de cursivitat i de cal·ligrafia estan en correlació constant. Una escriptura cal·ligràfica esdevé cursiva amb l'ús continuat i, al seu torn, una cursiva esdevé cal·lgràfica en fossilitzar-se en un ambient cultural tancat, en una cancelleria, en un escriptori clerical o en un cos social determinat (notaris); en sortir d'aquests les noves formes cal·ligràfiques tendeixen altre cop a la cursivitat; amb la qual cosa s'arriba a una degradació de les formes bàsiques inicials que aconsellen reformes periòdiques, amb retorn als tipus més clars anteriors, com és el cas de les reformes carolina i humanística.

Majúscules i minúscules:
Pràcticament només les escriptures grega i llatina han admès un doble alfabet: majúscul i minúscul. Si l'aparició i la fixació de la minúscula (com a derivació d'una cursiva majúscula en canviar la inclinació del suport i l'angle d'escriptura) són conegudes, per contra, no n'han estat explicades encara I'acceptació i la permanència definitives. La minúscula és una simplificació de formes tan ben reeixida com estètica, i sens dubte els seus nexes arrodonits entre els traços de les lletres permeten una execució més ràpida i una interpretació més fàcil. La impremta permeté la fixació definitiva de les formes cal·ligràfiques (lletra rodona) i cursives (itàlica), al mateix temps que consagrava l'ús combinat de majúscules i minúscules. L'ús de la màquina d'escriure, que imita la impremta, és un fre contra la tendència innata a la disgregació de les formes de les lletres, perquè obliga a una confrontació constant de la pròpia escriptura cursiva manual.

Terminologia:
La terminologia utilitzada per a designar els diversos tipus d'escriptura segons les èpoques i les regions sol ésser convencional i sovint arbitrària. Quant al lèxic paleogràfic emprat per a descriure els elements de les lletres i els traços que formen en unir-se entre elles, es tracta en general de termes analògics amb els membres del cos humà o animal (cap, cua, braços, bec, etc), d'utensilis casolans (nansa, ganxo, etc) i de figures geomètriques elementals (cercle, línia ondulada, recta, vertical, etc). Recentment hom ha proposat l'adopció d'una terminologia estrictament geomètrica que, bé que en teoria és més precisa, a la pràctica resulta complicada i difícil d'aplicar a la infinitat de variants que pot oferir una mateixa lletra d'un mateix escriba o bé dins un mateix tipus d'escriptura, sobretot en les cursives.

Sistemes d'escriptura:
Els manuals de paleografia són dedicats generalment a l'estudi i a la història d'un sistema concret d'escriptura i els seus diversos tipus d'evolució cronològica i regional. Entre les més estudiades -i de molt- hi ha l'escriptura Ilatina, seguida de la grega (uncial, minúscula, cursives), però també l'hebraica (quadrada, i les cursives sefardita, asquenasita, les orientals i la rasí o cursiva d'impremta), siríaca (estranghelo, nestoriana), àrab (cúfic, oriental i occidental) i més recentment les escriptures de l'Extrem Orient.

Signes gràfics no alfabètics:
La paleografia considera també altres grups de signes gràfics no alfabètics, com és ara: els sistemes numèrics ( numeració) per a expressar nombres i llurs càlculs; els signes accessoris de l'escriptura: la puntuació (per a facilitar la lectura correcta: punt, coma, parèntesis, guió, calderons), accents i interrogant (per a l'entonació), punts diacrítics i d'elisió; signes d'expuntuació, cancel·lació i remissió (per a les correccions), etc. Els signes musicals, que formen els diversos sistemes de notació, a causa de Ilur riquesa i complexitat així com de llur evolució independent, s'estudien en la paleografia musical. Les abreviatures (abreviatura), amb llur origen, sistemes i normes, formen un capítol molt important de la paleografia (notae iuris,  nomina sacra, notarials).

L'instrument d'escriptura:
Hom examina també els instruments d'escriure: escarpra, estilet, punxons, pinzells, plomes de diverses menes i materials, tallades vàriament amb trempaplomes, llapis, bolígraf, etc.

El suport de l'escriptura:
L'escriptura necessita un suport on quedi fixada, que pot ésser de matèries dures per a les inscripcions epigràfiques (pedra per a les esculpides; metalls tous, terra cuita i morter o guix a les parets per a les incises i grafits; metall dur per a les foses), papir, pergamí, paper, com a més usades entre les matèries dúctils.

Les tintes i colors:
Hom estudia les tintes i els colors utilitzats per a escriure; llur composició química pot orientar sobre l'origen d'un manuscrit, car els escriptoris conservaven zelosament les fórmules per a fabricar-ne.

Els accidents durant l'escriptura:
Els accidents que poden ocórrer durant l'escriptura, com és ara les correccions i les rascades, així com la utilització de pergamí esborrat, és a dir, palimpsest o reescrit, entra també dins el camp de la paleografia.

Instruments tècnics:
Tècnicament, hom es val d'aparells òptics, llums diverses (llum solar directa, transparència, llum ultraviolada i infraroja), tècniques fotogràfiques (microfilm, microfitxa, fotocòpies i xerocòpies de totes menes, macrofotografia), etc.

Evolució històrica de la paleografia:
L'estudi de la paleografia començà el segle XVII. Cal destacar els noms dels monjos maurins francesos, com Jean Mabillon (1681, De re diplomatica), Bernard de Montfaucon (que inventà el nom amb la seva Palaeographia graeca, 1708), Tassin i Toustain (1750, quan aplicaren el sistema linneà a la classificació de les escriptures), l'italià Scipione Maffei (1713, que indicà l'origen únic de totes les escriptures llatines), l'alemany Gatterer (que excogità el 1765 noms convencionals de clàssics llatins per a certes escriptures antigues); Terreros i Merino de Jesús (segle XVIII, per a la visigòtica); Schánemann (segle XIX, per a la distinció de minúscules i majúscules). Al grup format entorn de l'École des Chartes, de París, es deuen avenços notables amb autors com Delisle, Prou, de Boüard i actualment amb Mallon (el renovador de la paleografia moderna) i Marichal; l'escola alemanya compta amb el grup de Munic: Wattenbach, Traube, Lehmann i Bischoff; els anglo-saxons, amb Rand, Thompson, Lindsay i Lowe; els italians, amb Fumagalli, Schiaparelli, Battelli; la russa Dobias Rodzdestvenskaja; els espanyols García Villada i Millares Carlo compten entre els més importants investigadors de l'època moderna. Les col·leccions de facsímils paleogràfics, com la Palaeographical Society de Londres, Archivio Paleografico Italiano de Roma, Monumenta Palaeographica de Munic, Société française de reproduction des manuscrits de París, Palaeographia Iberica (de Burnham), etc, són força útils. Igualment les obres monogràfiques com Codices latini antiquiores (de Lowe) i les Chartae latinae antiquiores (de Bruckner i Marichal): ambdues comprenen els còdexs i els documents anteriors al 800. Actualment els membres del Comité International de Paléographie publiquen per pàisos un corpus de còdexs datats i localitzats, que permetrà un afinament en la precisió de l'anàlisi paleogràfica. Cal esmentar la revista belga "Scriptorium", altament especialitzada, que amb les seves monografies i el Bulletin codicologique recull la bibliografia internacional sobre paleografia i codicologia. Periòdicament se celebren col·loquis i congressos d'especialistes per a esclarir els problemes que resten per resoldre.

La paleografia a Catalunya:
L'alfabet llatí, després de l'ibèric en la seva forma oriental, ha estat de molt el més utilitzat als Països Catalans des del segle I dC. L'evolució pal·leogràfica de l'escriptura seguí aquí la línea general de tot l'imperi romà. Resten exemples magnífics de capital d'inscripcions (la dels sevirs de Barcelona, segle I) i de capital malament dita; rústica (taula patronal de Badalona i algunes inscripcions de Mallorca, entre altres). De la Iletra: comuna romana nova, a més d'alguna inscripció cristiana dels segles V i VI, han pervingut, en el tipus cal·ligràfic dit semiuncial, almenys dos còdexs d'Urgell del segle VII (emigrats a Autun, BM 27, primera part, i 107). De les derivacions d'aquesta escriptura comuna nova a la Península Ibèrica, que foren l'origen de les Iletres minúscula i cursiva visigòtiques, hom té els exemples més primitius precisament als Països Catalans i a la Gàl·lia Narbonesa: els fragments documentals probablement tortosins, de la fi del segle VII i començ del segle VIII estudiats fa poc (Madrid, AHN) són una mostra d'aquesta cursiva en evolució vers la visigòtica; mentre que el còdex urgel·lità d'Isidor (Autun 27, segona part) i l'Oracional de Tarragona (Verona, B Capit. 89) mostren la primitiva minúscula visigòtica de cap a l'any 700. En la represa cultural posterior a la reconquesta I'escriptura visigòtica continuà en el seu vigor primitiu. A l'angle nord-est de l'antic regne dels visigots aparegueren aleshores algunes peculiaritats distintives de les de la resta peninsular. L'aspecte quelcom més arrodonit de les lletres, molt contrastades, la perfecció del traçat i el sistema d'abreviatures acusen un influx de les modes carolines, tant en els còdexs (així, un Liber iudiciorum de Girona, del 827 [París BN lat. 4667] i diversos fragments de Barcelona ACA, d'Urgell i de Vic) com en els documents. En aquests darrers després d'una represa de la cursiva visigòtica tradicional (documents d'Urgell de començ del segle IX), es fa evident l'abandó del tipus cursiu a favor del minúscul ja al segon quart del mateix segle a Girona, a Vic, a Barcelona i a Urgell mateix. Ben aviat, però, l'escriptura visigòtica fou vençuda per la força de penetració de la carolina. Només perdurà aquella fins als volts de l'any 1000 al comtat de Ribagorça i per tot el segle XI entre els mossàrabs de Lleida, de València i de Dénia, on consta que la conservaren fins i tot a les cancelleries dels reis de taifes. A l'Aragó perdurà la visigòtica documental fins alguns anys després de la unió amb Catalunya; a partir d'aleshores la paleografia aragonesa seguí I'evolució comuna als Països Catalans, sense sofrir influència pràcticament de les escriptures castellanes. La introducció de l'escriptura carolina, deguda sens dubte a la pressió cultural i política franca, es féu al llarg del segle IX, especialment a la segona meitat. Tant en els llibres com en els documents hi ha exemples d'escriptura mixta en què prevalen les formes carolines (amb alguna g, t o a visigòtiques segons els casos), però sovint amb ductus de record visigòtic. També es donen casos inversos de visigòtica amb ductus de carolina. Abans d'acabar el segle la carolina ja s'escriví a la perfecció en l'escrivania comtal barcelonina i en les principals catedrals i monestirs. A les parròquies, però, i en llurs ambients clericals la carolina prengué un aspecte rural (denominació que li escau més que no pas la de carolina comtal); és una lletra irregular i desfeta, sovint personal de cada escrivà que, si demostra poca instrucció escolar, en canvi prova que la pràctica de l'escriptura es conservava en aquests ambients humils. Si entre els monjos i els canonges la carolina aparegué pura i uniforme durant els segles X i XI, la lletra dels jutges del país tendeix sovint a una cursivitat molt personal. Documents i còdexs usen un mateix tipus minúscul d'escriptura carolina; mentre que en els còdexs és generalment acurada i regular, en els documents és sovint d'aspecte deixat i personal. No hi ha encara estudis analítics dels diversos centres i escriptoris catalans; es perfilen, però, unes característiques pròpies de Ripoll i de Vic, de Barcelona (catedral i Sant Cugat) així com d'Urgell i de Roda de Ribagorça, de Cuixà i d'Elna. A mitjan segle XII s'hi afegiren uns quants centres més, com Lleida i Tortosa, Tarragona amb Poblet i Santes Creus. En tots ells i en alguns centres menors l'antiga minúscula carolina es tornà angulosa i contrastada fins a presentar, una mica retardades, les característiques de l'escriptura gòtica europea al començ del segle XIII; característiques que perduraren els segles XIV i XV en les diverses formes de lletra litúrgica i textual, de mòdul gros i contrastat. La transformació de l'escriptura cursiva en els documents seguí uns altres camins. Els corrents escriptoris sorgits entorn del notariat italià penetraren a Catalunya a partir de mitjan segle XII: notaris i escrivans tan significats com Bernat de Caldes i els seus deixebles són a l'origen de la lletra de la cancelleria reial i de les notarials que els imitaren del segle XIII al segle XV. Al començ fou una escriptura de traços trencats i angulosos amb algunes lletres allargades. La de cancelleria esdevingué clara, rodona i sovint de mòdul mitjà; la notarial és més desfeta, angulosa i de mòdul petit, amb moltes abreviatures. La lletra bastarda francesa influí quelcom a partir de la fi del segle XIV a través d'alguns escrivans de la cort reial i la seva influència és clara en alguns còdexs rossellonesos. Tot i que des del primer quart del segle XV ja es nota la influència de la humanística minúscula italiana als Països Catalans, no fou fins cap a mitjan segle que s'introduí plenament en la cancelleria reial i en la de les institucions de govern (Generalitat i Consell municipal de València i Barcelona), així com en alguns còdexs literaris; si bé aquesta humanística acostuma a conservar algunes formes de la gòtica, en especial lletres majúscules, abreviatures i nexes que li donen un aspecte peculiar. Als Països Catalans i a Aragó no entrà la cursiva cortesana castellana ni les seves derivacions en processal i encadenada; no obstant això era necessari un retorn a les formes Ilatines antigues més clares i entenedores. L'acceptació de la lletra humanística clara i intel·lgible complí aquesta funció. La humanística catalana evolucionà en una forma cursiva independent dels models italians, que perdurà fins ben entrat el període de dominació castellana, quan a mitjan segle XVII les escriptures de la península tendeixen a una certa unificació. Cal tenir present que els primers impresos catalans (entre el 1473 i el 1475) són en minúscula rodona humanística, que convisqué amb els tipus gòtics dels impressors alemanys establerts aquí. Ni l'escriptura hebraica, coneguda des del segle X al XV, ni l'àrab, des del segle X al XIII i al sud fins al XV, entre les minories establertes als Països Catalans, no adopten aquí formes peculiars perceptibles. (Anscari M Mundbó - Gran Enciclopèdia Catalana)