Ciutat tergiversada

Curiositats > La ciutat tergiversada

El cronista analitza algunes de les tergiversacions a què ha estat sotmesa la ciutat de Girona durant la seva història, com el mite de ciutat numantina inventat pel franquisme

Ara que està de moda parlar de les tergiversacions de la història, podríem recordar les múltiples tergiversacions a què ha estat sotmesa, al llarg del temps, la ciutat de Girona. És prou sabut, per exemple, que la història dels setges napoleònics va ser tergiversada durant tot el segle XIX i que, quan començava a entrellucar-se una altra versió dels fets, el franquisme va tornar a imposar el vell mite de la Girona resistent i numantina. Es de 1942 aquesta visió grotesca d'Ernesto Giménez Caballero: «Gerona es el castillo defensivo más alto y avanzado de España. Gerona es la Pamplona de Cataluña. Gerona es, quizá, lo menos catalán de Cataluña, si por Cataluña se entiende una zona de paz y comercio. Gerona es la guerra, el peligro, la frontera y el heroismo. Gerona es la «Força vella» la fuerza vieja de España, siempre puesta al día.» L'any 1949, Francisco Salvá Miquel encara insistiria: «La españolidad de Gerona es recia, resistente, probada en el crisol de la fidelidad. En el alma de esta gente está siempre presente Napoleón.» I, el 1959, Guillermo Díaz-Plaja dibuixava una Girona «enhiesta, vertical, rígida en su gesto; paralítica, pero todavía heroica, como un viejo soldado.»

Els gironins hem sofert també la tergiversació intencionada dels qui van accentuar, com un recurs literari, els trets de la seva grisor, i' la tergiversació interessada dels ressentits, que van viure per força a Girona o hi van passar mals tràngols de la seva , existència i que, com a venjança, es van complaure a destacar-ne els aspectes més sòrdids.

Carlos Pinilla, que hi va exercir un temps com a advocat de l'Estat, diu que es va sentir sempre «en un país extraño y hostil» on no va aconseguir trobar mai cap amic. Carlos Barral, que va fer-hi el servei militar com a alferes, diu . que la ciutat dels anys cinquanta «condenaba al copeo, .a los dados y a los naipes» i que hi va passar «unos fríos sucios, escarchosos, de población rural; unos frios de viejecitas románticas, pero , con rosario, que corren a pasitos cortos bajo los soportales.» Les gironines joves no van pas ser mes ben tractades que les velles: «Las pocas indígenas apetecibles se parapetaban tras una corte de amigos o parientes, generalmente estudiantes de perita jes. . . »

Més cruelment les havia descrit Josep Maria de Sagarra, 1'any 1920, amb el despit provocat per un desengany amorós sofert a la ciutat: «De les noies que passen pel carrer, n'hi ha que ensenyen uns ulls escurats pel desig i la boca els crema com si els haguessin pintat les genives amb salfumant... D'altres sembla que duguin una bombeta elèctrica en el baix ventre perquè tothom s'adoni que són dones. Les mares que acompanyen les noies de Girona porten la tristesa de totes les alcoves enganxada al cul... »

També el paisatge físic de Girona ha estat tergiversat sovint. Pels artistes, des dels autors dels gravats vuitcentistes, fets amb criteris estrictament militars, fins a Francesc Gimeno, que va pintar una Girona més marítima que fluvial. I pels escriptors, com ara 1'esmentat Giménez Caballero, per a qui l'Onyar, el Güell i el Galligants baixaven directament del Pirineu. Però potser la tergiversació més pintoresca és la que va aparèixer, l'any 1946, en el diari El Telégra fo, de Guayaquil, signada per un tal Martín: «Los que han estado en Gerona recordarán, además de las casas consistoriales famosas, la catedral extraño ejemplar de arte románico, con su inmenso frontispicio rematado por una cruz sobre un ángulo abierto y con una sola torre del lado izquierdo del templo. Remata la torre un campanario hexagonal que hace tiempo que no domina las alturas de la ciudad, porque las chimeneas de la Industria gerundéns subieron a mayor altura.»

Aquest Martín no en va encertar ni una. Però les tergiversacions encara continuen: només cal parar 1'orella al que diuen alguns conductors de grups turístics que suplanten impunement els nostres guies professionals.

Crònica de Narcís-Jordi Aragó, apareguda en el diari "El Punt", el dia 28 de juliol del 2000