EVA VÀZQUEZ / Girona · Els investigadors no són els únics que freqüenten els arxius i que permeten que, de tant en tant, alguns papers centenaris surtin dels prestatges, es desprenguin de la pols daurada que s'hi diposita amb el temps i cruixin finalment, amb un crepitar com de fulles seques estremides per la inesperada llum que els desvetlla, damunt la taula de la sala de consulta. Els usuaris d'aquest servei no són tampoc aquella gent de pell apergaminada amb què molts els identifiquen per empatia amb la paperassa que solen remenar; no tenen tampoc la mirada petita i guerxa dels lectors excessius, dels grafòmans delirants, dels maníacs cal·ligràfics i documentals. Un arxiu públic és un servei que atén les consultes dels investigadors, però també les de persones que hi arriben sense cap pretensió erudita, sinó per resoldre un conflicte, una incògnita o un misteri del passat que els ajudi a comprendre, a millorar i, a vegades, també a compensar la vida present. 

Gran part de les sol·licituds d'informació que rep el personal de l'Arxiu Històric de Girona, dependent de la Generalitat, amb funcions d'arxiu comarcal i dipositari de la documentació de l'administració perifèrica de l'Estat, de diverses institucions, jutjats, empreses i entitats, són motivades per interessos privats: per fer valer el dret de possessió d'una propietat de la qual s'ha perdut l'origen registral; per reconstruir 1'arbre genealògic familiar per mer entreteniment; perquè els orfes o els seus descendents puguin localitzar els pares biològics i descobrir la cèl·lula original de la seva identitat; per recuperar la fitxa abjecta del presidi franquista amb l'objectiu de cobrar la indemnització i rebre així una forma de perdó, o per conèixer, per un afany sentimental i amb dedicació absolutament amateur, alguna cosa més del poble natal, els seus oficis, les seves festes, la seva gent. 

Les dèries dels erudits 

Hi ha, és clar, la recerca dels estudiosos professionals, la dels fanàtics dels lligalls, dels manuscrits de lletra gòtica i rissada, de l'aroma penetrant d'antiguitat que desprenen els papers tractats amb antitèrmits i altres específics desinfectants. Aquestes persones, a l'arxiu, hi busquen sobretot documentació sobre l'expulsió dels jueus de Girona remenant els llibres notarials del segle XV, en què va quedar constància de la massiva i precipitada venda de béns de la comunitat. D'altres hi consulten les actes de la reunió d'experts convocada el 1386 per discutir la viabilitat que la volta de la Catedral de Girona se sostingués sobre una sola nau, un debat del qual va donar fe una altra notaria de la ciutat. Uns altres, encara, hi revisen el fons de la família Bertran de Castell d'Empordà per extreure, de la vida de Pere Bertran de Margarit, cap militar de la segona expedició de Cristòfol Colom, nous arguments que avalin la tesi de la catalanitat del descobridor. 

També freqüenten l'arxiu, és clar, els biògrafs o estudiosos de les principals figures de la cultura i la política comarcals. Salvador Dalí i Josep Pla són els que desperten més curiositat. A l'Arxiu Històric es conserva l'expedient de batxillerat de Pla i documentació del seu pas per la Diputació, així com també l'informe que li va obrir el servei d'investigació del Govern Civil per la presumpta activitat d'espionatge al servei dels aliats durant la Segona Guerra Mundial. De Dalí, el paper més consultat és una denúncia per comportament poc respectuós amb l'autoritat que va motivar una insignificant instrucció de faltes. El testament del president de la Generalitat republicana Josep Irla, les actes de confiscació dels seus béns i altra documentació referida a la seva activitat política són altres dels papers que més sol·liciten els investigadors a l'arxiu. 

Qui va abandonar-me? 

Però bona part de les gairebé dues mil persones que l'any passat van adreçar-se a l'arxiu tenien motivacions més íntimes per trobar-hi algun document; sovint, la de passar comptes amb el passat. Aquest és el cas dels orfes o els seus descendents que; al cap dels anys, decideixen investigar sobre els seus orígens. A l'Arxiu Històric de Girona es conserva tota la documentació generada per l'Hospici entre el 1228 i el 1985, i tot i que per consultar-la, si la gestió la fa un tercer, cal sol·licitar el consentiment de la direcció general d'Atenció a la Infància, un tràmit del qual s'ocupa el mateix arxiu, en el 90% dels casos l'interessat obté la informació que buscava, explica el director del centre, Josep Matas. La mateixa prevenció serveix per a les peticions de consulta del fons de l'hospital psiquiàtric, que abraça el període de 1846 a 1989, en què cal disposar d'una autorització facultativa per tenir accés als historials clínics, per antics que siguin. 

Però no només els orfes i els malalts, o els seus descendents i familiars, s'interessen per la reconstrucció del seu passat. En una època en què el parent més llunyà que som capaços de reconèixer és a tot estirar l'avi, molta gent sent curiositat per recular encara més i dibuixar l'arbre genealògic que li permeti saber de quines grandeses o de quines misèries prové. A més dels fons parroquials, que existeixen almenys des de 1560, i de la documentació del Registre Civil, creat el 1840, Josep Matas assegura que la font més fiable per rastrejar la trajectòria familiar són, una altra vegada, els llibres notarials, dels quals l'Arxiu de Girona disposa d'una completa col·lecció d'entre els segles XIII i XIX. «Abans, per a qualsevol mena de transacció, fos personal o comercial, s'anava a cal notari, per això aquests llibres són un registre impagable de la vida quotidiana de cada època.» 

La dignitat del reclús 

Una de les documentacions de l'Arxiu de Girona més consultades els últims anys és la dels centres penitenciaris. Des que el govern va aprovar la concessió d'indemnitzacions als presoners del règim franquista que poguessin acreditar el confinament, s'han registrat nombroses peticions per revisar les fitxes i els expedients de la presó. Aquesta mateixa setmana han ingressat a l'arxiu dues caixes amb centenars de fitxes dactilogràfiques - targetes d'internament amb les empremtes digitals del reclús - que permetran facilitar l'obtenció de proves als antics represaliats que no hagin pogut demostrar la seva reclusió per mitjà dels expedients convencionals. Aquesta mena de consultes han augmentat considerablement després de la publicació de la. novel·la Soldados de Salamina, de Javier Cercas, en què el protagonista descabdella la història a partir de les troballes d'arxiu. «A través de la recerca que emprèn el personatge del llibre, molta gent ha descobert que un arxiu és un centre obert al públic i que la documentació que s'hi guarda no és lletra morta, sinó que revela veritats útils per entendre el present, per restituir la dignitat dels vençuts i per tornar a la vida els anònims», explica Josep Matas. Moltes de les consultes de particulars tenen a veure, també, amb la necessitat d'acreditar la propietat o de descobrir l'emplaçament exacte d'alguna finca rústica transmesa de generació en generació i de la qual, amb el pas del temps, s'ha perdut tot registre documental: els hereus gairebé només saben que els pertany perquè n'han sentit parlar a casa com d'una llegenda. Tenint en compte que aquesta mena de finques rústiques estan exemptes d'impostos, no es pot recórrer a la prova del rebut, i els propietaris solen tenir dificultats per demostrar-ne no solament l'atribució, sinó a vegades també per saber-ne amb exactitud l'extensió i, en casos extrems, fins i tot on és. Els milloraments d'Hisenda elaborats el 1945, en què es van consignar totes les propietats, tributessin o no, i el cadastre exhaustiu de 1970 són les vies més ràpides per localitzar aquestes finques de titularitat esquiva. 

La maleta de Benjamin 

Però l'arxiu més important per l'amplitud dels fons que custodia, amb més d'onze quilòmetres lineals de prestatges i papers, ha d'afrontar cada any el desconcert que un dels documents més sol·licitats tant per investigadors com per particulars sigui l'únic que no té i que, de fet, no pot tenir: el valuós manuscrit que Walter Benjamin, segons els testimonis que el van acompanyar en la travessia pels Pirineus quan fugia dels nazis, portava dins d'una cartera de cuir que misteriosament va desaparèixer l'endemà mateix del suïcidi del filòsof al pas fronterer de Portbou. Tot i que mai no s'ha trobat cap rastre d'aquest document, centenars de persones insisteixen any rere any a tornar a revisar de dalt a baix l'abundant paperassa de causes penals que va generar el jutjat de Figueres el 1940, any del suïcidi de Benjamin, per guanyar la glòria de descobrir el manuscrit mític. «El suïcidi era un delicte, de manera que la mort de Benjamin hauria hagut de motivar un assentament en el registre de causes penals, però sorprenentment sembla que ningú no va obrir cap diligència», explica el director de l'arxiu, Josep Matas. En canvi, la policia duanera sí que va redactar un informe sobre les pertinences del difunt, encara que l'arxiu tampoc no en té el document, i aquest paperet, citat en totes les biografies de Benjamin, és el que ha alimentat el mite fins avui. 

Com Benjamin, milers de persones van travessar la frontera fugint de la guerra i de la persecució. Els expedients que detallen el pas de cada un d'aquests refugiats per la duana de Portbou sí que es poden consultar a l'Arxiu de Girona i són, en efecte, un dels fons més consultats pels investigadors. Entre 1940 i 1944 es van redactar més de 6.900 fitxes, i considerant que sovint un sol document servia per consignar l'entrada al país de més d'una persona, a vegades fins i tot de grups de cinquanta, es calcula que van travessar la frontera uns cent mil refugiats estrangers fent camí cap a Lisboa o Cadis, les destinacions habituals, o bé per embarcar-se cap a l'exili d'Amèrica, o bé per incorporar-se a les tropes de Charles de Gaulle, al nord de l'Àfrica, en el cas dels partisans.